Mon petit phare

Martorell Negre, el meu nou blog

2010-05-05T14:49:00.000-07:00

El meu nou blog es diu Martorell Negre
i el trobareu en aquesta adreça:

http://martorellnegre.blogspot.com/

Montcada, dedicat a la Isa

2010-02-25T04:21:00.000-08:00

Imatges del carrer Montcada, palacetes. Fes clic per ampliar.

Roldán: vivito y coleando, y amb el botí pràcticament intacte

2010-02-19T02:39:00.000-08:00

Copio i enganxo un fragment del reportatge (la realitat supera la ficció) sobre l'exdirector de la Guàrdia Civil, publicat el cap de setmana a El País:

"...La carrera que libraron peritos, policías y fiscales en España contra los testaferros contratados por Paesa la ganaron estos últimos por goleada. Los dos principales artesanos de la ocultación del botín suizo se han llevado sus secretos a la tumba. El 31 de agosto de 1994, un mes después de que las autoridades de Singapur se negaran a colaborar, el testaferro Aberlé, de 59 años, el leal fiduciario de Paesa desde su etapa de banquero en la Guinea del dictador Macías, fue hallado muerto en el hotel Mont Blanc, una residencia para vagabundos y prostitutas en Courage, localidad separada de Ginebra por el río L'Aure. José Luis Rodríguez, un malagueño amigo de Paesa, regentaba el establecimiento. El hombre que movió los 10 millones de euros de Roldán vivía como un mendigo en la habitación número 15, no tenía relación con su ex mujer ni con sus dos hijos y los 625 euros que costaba su manutención los abonaba el Hospicio General de Ginebra. "Mi padre trabajó durante toda su vida para Paesa", reconocen sus hijos, que entregaron al periodista sus agendas en las que aparecen múltiples gestiones para el ex espía del Ministerio del Interior.

La suerte de Jean Henry, el otro testaferro que vino a Madrid a abrir las cuentas en el Aresbank conducido supuestamente por Agustín Guardia, el abogado de Roldán, fue más trágica y novelesca. Dos años después, el 27 de julio de 1996, la policía lo encontró muerto en su apartamento de Ginebra, en el número 52 de la calle Liotard, una casa sencilla de cinco alturas. Tenía un disparo en la cabeza. Henry supuestamente se suicidó, estaba separado, no tenía hijos y su único compañero era el alcohol. Nadie se interesó por él y el Estado se hizo cargo de los gastos del entierro. Sus restos reposan en una tumba de anónimos en el Jardín del Recuerdo del cementerio de San George, el lugar donde se entierra en Ginebra a los que nadie reclama. Los hombres que movieron el botín de Roldán no vivieron para contarlo. La elección para el trabajo sucio de dos personas desahuciadas parece tan calculada como escalofriante..."

Goyas 2010: Celda 211

2010-02-14T15:50:00.000-08:00

M’ha agradat la frase "Amenábar tiene más goyas que el Prado", i el guió original que s'ha endut. Que la Mar Coll hagi guanyat amb Tres dies amb la família. El guió adaptat per El secreto de sus ojos, i l'actriu revelació. L’Actor al Tosar, grandiós, Malamaaadre. Les conyes del Segura i la Sardà. La tornada de l’Almodóvar. L’honorífic al Mercero. El millor documental pel millor documental (Garbo, l’espia). La revolució tranquila que aporta De la Iglesia. La millor pel·li a l’espectacular Celda 211 del genial Monzón. L’humor del gran Buenafuente, i el final apoteòsic, tret per l’esquena inclòs ("¿De qué os reís, cabrones? Qué gremio..."). Y los sueños, cine son.

Garbo, l'espia

2010-02-12T11:44:00.000-08:00

Ja l’he vist, per fi.

Interessantíssim i divertit documental sobre la figura de Juan Pujol García, Garbo. Un català que, durant la Segona Guerra Mundial, treballà d’agent doble pels serveis secrets britànics i pels alemanys, enganyant a aquests últims.

Primer va intentar espiar pels anglesos, però no el van voler. Així que l’home va anar a trucar a la porta dels alemanys, que van acceptar. Garbo va vendre’ls-hi que els hi enviaria informació des de Londres, on realment no havia estat mai. En comptes d’això, va instal·lar-se en una ciutat de la costa portuguesa, prop de Lisboa, i des d’allà enviava els seus informes i els dels més de 20 agents que tenia al seu servei. Tot absolutament inventat, fruit de la seva fèrtil i prodigiosa imaginació. Fins i tot el seu complicat entramat d’informadors eren inventats, no existien.

Era un home sol enganyant tot el Tercer Reich.

I ho va fer tan bé, que al final els britànics van acabar per contractar-lo, ara sí, perquè espiés per a ells. Genial. Garbo tenia als alemanys tan ficats a la butxaca que va convèncer-los que el desembarc de Normandia (el Dia D i tot el que va comportar) era només una maniobra dels aliats per tapar la veritable acció definitiva: un desembarc massiu que tindria lloc al pas de Calais (i que mai es va produir).

De totes, maneres, gràcies a les mentides que Garbo redactava (en llarguíssims informes, plens de detalls inventats), l’engany va colar, i els alemanys no van prestar tota l’atenció que haguessin hagut de prestar a la mítica operació aliada del 6 de juny de 1944. La resta, com se sol dir, ja és Història.

Garbo va ser l’únic home condecorat pels dos bàndols. Després de la guerra va fondre’s, simulant la seva pròpia mort a l’Àfrica. Realment va travessar l’Atlàntic per establir-se a Veneçuela. Fins que l’any 1984 (40 anys després del Desembarc), un historiador dels serveis secrets britànics va acabar trobant-lo...

El documental, Garbo, l’espia, l’home que va salvar el món, explica tot això i més. Imprescindible i apassionant.

L'Escolar, el Garzón i el senyor Garbo

2010-02-10T11:57:00.000-08:00

M'encanta l'èpica que aconsegueix insuflar aquest home a les seves columnes d'opinió. Per altra banda -avui aquest post és un mini programa doble-, tinc moltíssimes ganes de veure aquesta pel·lícula:

Spoiler: l'antològic pla seqüència de 'El secreto de sus ojos'

2010-02-06T15:25:00.000-08:00

Volia veure-la quan la van estrenar, però no ho vaig fer. Me la van recomenar fa un parell de mesos, despertant-me'n les ganes de veure-la una altra vegada, però igualment, tampoc havia pogut ser. Fins avui.

Un amic me l'ha deixat en DVD. El secreto de sus ojos. Gran, grandiosa pel·lícula, com totes les que he vist de l'argentí Juan José Campanella. Bé, com totes no, és la millor de totes. Té humor, té sentiments, té discursos i diàlegs impagables, i és un thriller magnífic. Però sobretot té un pla seqüència de més de 6 minuts antològic. Grandiós.

Comença amb una toma aèrea per sobre la ciutat, que s'acosta poc a poc a un camp de futbol; sobrevola la gespa, seguint el joc que s'hi desenvolupa; passa de llarg, i fa cap a les grades, fins que es planta al costat del protagonista; i, des d'allà, comença una persecussió per les grades, els passadissos interiors i les escales de l'estadi, fins que s'acaba, més de sis minuts després, a la mateixa gespa del camp. Increible.

Si no heu vist la pel·li no mireu el video, perquè és crucial per a la història.

2010-01-31T02:27:00.000-08:00

Hi ha moments per a escriure, i moments per a llegir.

Una dona que no en tenia cap culpa, i un noi exculpat una mica massa tard

2009-11-30T13:48:00.000-08:00

Algunes vegades, els successos són encara més desgraciats i desafortunats que de costum. Llegiu, sinó, aquest. O aquest altre.

Embolica que fa fort. Editorials gremials pro Estatut

2009-11-26T14:50:00.000-08:00

Que ningú s'enganyi. Que no postegi al meu petit far no vol dir que estigui allunyat de l'actualitat i apàtic, tot el contrari. Hi estic immers, llegint premsa per Internet, devorant diaris i llibres, entrevistant a fonts generoses i agraides, redactant reportatges finals, preparant la conclusió d'aquest trimestre esgotador. Però volia penjar un link que us portarà a l'editorial compartida que han publicat avui 12 diaris catalans. Ja sabeu, pel tema de la futura sentència del C0nstitucional sobre l'Estatut. Embolica que fa fort.

La imatge és de Wikipedia

El Club Bilderberg explicat per l'Arcadi Oliveres

2009-11-10T15:11:00.000-08:00

Club Bilderberg. Entrevista a Arcadi Oliveres from AttacTV on Vimeo.

Una entrevista a la autora d'un dels llibres sobre aquest grup.

I algú que es pregunta com pot ser possible que si són tan poderosos i tan secrets, se'n sàpiguen tantes coses i, a sobre, se n'hagin publicat tants llibres, alguns d'ells editats per Planeta... El millor són les respostes que aporten els espontanis. Embolica que fa fort.

La pel·li que no va poder rodar el director més gran de la Història

2009-11-09T12:24:00.000-08:00

De petit vaig veure Espartaco moltes vegades sense saber (perquè encara no m'hi fixava) que l'havia dirigit Stanley Kubrick. Va ser més tard, quan vaig caure embruixat per Pulp Fiction (Tarantino, 1994), quan vaig començar a perseguir els directors que s'amagaven darrere les meves pel·lícules preferides. El tema és que, un cop posat, vaig descobrir que de Kubrick m'agradaven totes: La naranja mecánica, La chaqueta metálica, Eyes Wide Shut, Senderos de gloria, El resplandor, i tota la resta. Kubrick era uns dels millors perquè s'endinsava en els seus projectes fins a les últimes conseqüències. Per preparar les seves pel·lis es documentava sense fre, de manera gairebé malaltissa. Per això passava 'tant' de temps entre títol i títol. La principal obsessió del realitzador nordamericà, autoexiliat a Anglaterra (on podia treballar sense ser molestat) era el perfeccionisme. També era un gran jugador d'escacs. Un apassionat de la ciència. Un home cultíssim i llegidíssim. I un cineasta cinèfil com pocs. Els crítics el consideren, amb raó, un dels millors.

Una de les meves teories conspiratives favorites és aquella que assegura que l'home no ha arribat mai a la lluna, que les imatges que tots coneixem les va rodar el mateix Kubrick. Sempre me l'havia imaginat a la seva mansió a les afores de Londres, rebent la visita anual d'un agent de la CIA que, sempre sense aixecar la veu, li 'demanava' que continués mantenint el secret, si volia evitar-se 'problemes'. Però això, segurament no ho podrem demostrar mai.

El que sí s'ha pogut demostrar és un altre mite que va créixer al voltant de la figura del genial director: que va dedicar mitja vida a preparar una pel·lícula sobre la vida de Napoleó Bonapart que mai va poder realitzar. Un megalòman biografiant-ne (en cel·luloide) a un altre. Hagués estat un film grandiós. De fet, Kubrick el va concebre tan grandiós que les productores no van acceptar de finançar-li el projecte. Havia documentat cada minut de la vida, i cada pensament, del cors. Havia localitzat tots el racons on havia deixat la seva petja l'emperador. Havia ideat vestits i maners de rodar batalles amb l'ajuda d'exèrcits reals que li haguessin interpretat els francesos i els russos de l'època. S'havia capbussat en el mite de l'home que va dirigir el destí de la França revolucionària i va canviar Europa i el món. Fins i tot havia escrit el guió. Només va faltar algú valent, que li pagués el somni. La Tachen acaba d'editar un cofre del tresor amb 10 llibres que n'expliquen tots els detalls (guió inclòs). Qui tingués la pasta que deu valer, per poder comprar-lo i descobrir la pel·lí que El Mestre no va poder rodar mai.

Si voleu saber-ne més, El País va dedicar-hi unes quantes pàgines, al dominical.

Seria massa vanitós pensar que estem sols a l'univers

2009-11-02T15:54:00.000-08:00

[...siempre habrá mercado para ciertos periodistas, novelistas e investigadores con chalecos de muchos bolsillos***]

Sembla que la llum dels que busquen llums al cel s'extingeix. Uns diuen que l'ufologia agonitza, mentre uns altres aposten a que encara respira i té prou imaginació i empenta. A mi, tot i que no n'hagi portat mai, m'agraden les armilles amb moltes butxaques i las naves del misterio. Així que, per la meva banda, encara que només sigui per la necessitat vital de seguir somiant, m'apunto al segon grup, al dels que creuen que seria massa vanitós pensar que estem sols a l'univers.

'Asa Larsson [NO] se come a Stieg'

2009-10-30T11:31:00.000-07:00

Un bon article sobre una novel·la determinada, te l'ha de vendre o te l'ha de destrossar. No crec que hi hagi terme mig. S'ha de prendre partit. Defensar l'obra o lapidar-la. Aquest 'repor' sobre el primer llibre de la sueca Asa Larsson (cap llaç familiar amb l'autor de la trilogia Millennium) pren la primera via. Començant pel titular (que jo he manipulat amb un 'no') i continuant per la descripció que fa de l'escriptora, i fins i tot per algunes de les declaracions, sucoses, com la de que l'autora d'aquesta novel·la negra "s'inspira en la biblia per les escenes violentes" (molt adient, tenint en compte que la trama d'Aurora boreal es summergeix en els crims d'una secta religiosa).
Només hi ha un problema: que el llibre no enganxa ni a tiros. Repeteixo: és la meva opinió personal. El més fort (del repor, no del llibre) són algunes afirmacions del tipus: "Stieg es frío. No hay emotividad en sus relatos. Asa sitúa a sus personajes en el Polo Norte, pero les da el calor de la cotidianidad y el costumbrismo". Per una banda, estic fart de sentir que els personatges de Larsson (Stieg) no tenen sentiments, perquè en tenen, i molts. (El trio Erika Berger, Mikael i el marit de la primera és impagable; la Salander és tot un món de sentiments, complicats però humans, i el seu primer tutor, o una de les seves amants, també; i aquests són només alguns exemples). I per l'altra, és que a mi el "costumbrismo" de la senyora Asa Larsson no m'emociona, m'adorm.

Però vaja, són maneres de veure-ho, suposo. Sigui como sigui, el repor que defenso i defensaré, malgrat aquesta afirmació sobre la fredor de Millennium i del fet que el llibre ressenyat no valgui la pena, funciona, com deia al principi, perquè et ven el llibre. Jo vaig córrer a comprar-me'l, almenys. Però, arribat a la pàgina 100, l'he hagut de tornar perquè no m'atrapava. Inmediatament he començat La solitud de Patrícia de Carles Quílez (novel·la negra, també, però de casa), i renoi, tan sols vaig per la pàgina 30 i ja em té enganxadíssim.

El segon tret és per rematar

2009-10-29T13:27:00.000-07:00

Violència camorrista en pla picat, a la bella i perillosa Nàpols. Un fiscal italià ha fet públiques les imatges que va recollir una càmera de seguretat per veure si algú pot ajudar a la fiscalia a reconèixer l'assassí.

'Investigar es sufrir'

2009-10-28T15:30:00.000-07:00

1/3

2/3

3/3

'Evocadora e inquietante'

2009-10-23T13:28:00.000-07:00

Vet aquí el llop ibèric del què parlava el gran Félix Rodríguez de la Fuente. Aquesta vegada, retratat en ple salt, en plena nit. 'Evocadora e inquietante', l'han jutjat els membres del jurat del Veolia de Fotografia de Naturalesa 2009. Hi estic d'acord. Observeu la mirada de l'animal. Freda, concentrada, profunda, sàvia. L'autor és en José Luis Rodríguez (sense el Zapatero, suposo), fotògraf espanyol. Gran foto.

X de Violència

2009-10-21T13:01:00.000-07:00

Està clar que la millor publicitat que poden fer-te és calificar la teva pel·lícula amb una escandalosa "X". I no pas per la seva accepció de mostrar imatges pornogràfiques, que és la més corrent, sinó per la de fer apologia de la violència. Això és el que li ha passat a Saw VI, l'última part d'aquesta saga que, en opinió d'un servidor, va començar amb una pel·lícula originalíssima i inoblidable (que vaig disfrutar en un passi de premsa, sessió matinal, al festival de Sitges, en el seu moment) i que ha continuat amb una sèrie de seqüeles, per mi, completament prescindibles. El resultat, si no canvien les coses, és que aquesta sisena part només podrà veure's en cinemes porno (a tot Espanya només n'hi ha cinc). Algú s'hi apunta?

"Vete a ver a Millet"

2009-10-18T10:40:00.000-07:00

Demà Fèlix Millet cantarà davant del jutge, però ho farà a porta tancada. Haurem d'esperar el judici per veure'l explicar-se públicament. Avui, Agustí Fancelli resumia tot el que hem viscut del Cas Millet fins ara ("un presunto desvío de fondos de 1,3 millones -que luego fueron 3,3, luego 10, ahora se habla de 20- de una asociación cultural sin ánimo teórico de lucro") en un reportatge a El País, escandalosament ben escrit, i farcit de dades.

El cuarto libro que no llega y 'El hombre láser' como consuelo

2009-10-18T07:22:00.000-07:00

Ens arriben noves informacions (o velles, però que no coneixíem) sobre el culebrot (trist, perquè cap família mereix aquests malsentesos, però menys la de l'home que sí estimava les dones) pels drets del llegat literari d'Stieg Larsson, que es disputen la seva vídua, per una banda, i el seu pare i el seu germà, per l'altra. Bé, no s'ho disputen, perquè els drets pertanyen al pare, i punt. Sembla que el quart volum existeix, que té unes 200 pàgines, que continua les aventures de la Salander i el Blomkvist, que aquesta vegada viatgen a Ciudad Juárez (Mèxic). [El que hem recorda que haig de llegir el llibre Huesos en el desierto de Sergio González.] I també a El País, però ahir, una altra info amb Larsson com a reclam: Debate ha comprat el llibre El hombre láser per a editar-lo a Espanya. Ja 'l'estan venent' com "el llibre que volia haver escrit el mateix Larsson". Un llibre que retrata el cas d'un assassí en sèrie que va actuar a Suècia a principis dels 90, matant només a immigrants.

'por un sueño de cartón...'

2009-10-18T04:19:00.001-07:00

'mírame, soy feliz, tu juego me ha dejado así.
Consumir, producir, la sangre cubre mi nariz...'

Efectos secundarios de la 'campaña viral’ de una monja 2.0 contra la vacuna de la gripe A

2009-10-17T10:13:00.000-07:00

Fue casualidad. Sus responsables aseguran que todo empezó con una entrevista a la monja benedictina y doctora en Salud Pública, Teresa Forcades (Barcelona, 1966), que debía formar parte de un documental con varias voces cualificadas sobre la gripe A y la vacunación. Al escuchar sus palabras, las entrevistadoras decidieron avanzarse al montaje final del documental para, sin a penas editarlo, divulgar por Internet el mensaje de 54 minutos de la monja, que se opone a la vacunación obligatoria (si al final la hubiera) y que duda del buen hacer y de los verdaderos intereses de las industrias farmacéuticas.

Forcades es una mujer culta (estudió medicina en Barcelona y se doctoró en Estados Unidos) y religiosa (vive en el convento de Sant Benet de Montserrat), que goza del don de la comunicación (su voz es clara y firme; y su discurso, irrefrenable). El formato de su mensaje es audiovisual, e incluye un soporte escrito, a modo de resumen, conclusión y notas al pie de lo dicho a cámara. Resumiendo: una monja 2.0, multidisciplinar, multimedia y mediática.

El video Campanas por la gripe A se propagó a toda velocidad a través de correos electrónicos y redes sociales, cual marketing viral. De repente, un tema que venía mascándose desde hacía semanas aunque sin tomar una forma concreta (dudas, miedos y sarcasmos ante el inminente periodo de vacunación), saltó a las portadas de los periódicos.

Las artífices de este video son Judith Abadías y Alicia Ninou, Alish, que se define en su web como una “periodista independiente” cuyo compromiso es “informar y opinar”. A su alrededor, otros tantos internautas e integrantes de foros varios engrosan las filas de los que dudan de todo por sistema, luego se informan tan bien como pueden, y finalmente se posicionan y actúan. Y así alimentan esa corriente de información alternativa (Periodismo Ciudadano 2.0) que corre paralela a la “verdad” que nutre periódicos, radios y televisiones (Periodismo Tradicional).

Además, Forcades no es la única voz “cualificada” que pretender poner algo de sentido común ante la pandemia de gripe por el virus AH1N1 declarada por la OMS. El jefe del servicio de Farmacología del Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, Joan-Ramon Laporte, declaró hace un mes en una entrevista que le hizo El Periódico que había mucha gente interesada en exagerar los riesgos de la nueva gripe. Al otro lado, los comunicados oficiales de la OMS o del Ministerio de Sanidad aseguran que la cosa es seria pero está “bajo control”. La polémica está servida; y las dudas, sembradas.

En medio de tanta contradicción está la mayoría de los ciudadanos, sin estudios en medicina ni experiencia previa en prevención y tratamiento de virus “desconocidos”. Con la gripe de 1918, los escasos y rudimentarios medios de comunicación de la época se limitaban a hacer un recuento de bajas y a ser vocero de las autoridades. Hoy, con Internet, sufrimos una seria “infoxicación”. Es decir, tenemos más información que nunca, pero el miedo que sentimos sigue provocándonos los sudores fríos de siempre.

Cóctel fatal de negligencia e ignorancia

2009-10-16T15:20:00.000-07:00

Núria Vázquez / Jordi Benavente
Boletín de la facultad de Periodismo de la Universidad Pompeu Fabra,
BARCELONA, 05/10/2009

Los Mossos d’Esquadra llamaron al timbre de Benjamín López a las once y media de la noche del pasado miércoles 30 de septiembre. “¿Ha visto usted lo que hay en la calle?”, le espetaron al veterano portero del edificio del número 174 de la calle Comte d’Urgell. El hombre, que una hora antes había salido a tirar la basura sin que nada extraño le llamara la atención, se asustó, temiéndose lo peor.

Acompañó a los agentes al exterior y observó la escena: centenares de cartulinas con datos personales esparcidas por la acera, delante del edificio. Eran las fichas del archivo del Bingo d’Urgell, que recogían los datos de los clientes que habían frecuentado el local y los de los que, voluntariamente, se habían querido prohibir la entrada. Material sensible que, por ley, los responsables del bingo tendrían que haber eliminado cuando cerró sus puertas en julio del año 2008.

Existe un protocolo de seguridad que obliga a los propietarios de un negocio de estas características a eliminar esos datos, destruyendo las fichas si están en formato papel, o bien borrando los archivos pertinentes si se han registrado a ordenador, según Mercè Jante, portavoz de la Agència Catalana de Protecció de Dades.

Pero en este caso no fue así. Algo falló en el orden lógico de los hechos y las fichas quedaron olvidadas en un mueble archivador de una de las salas del Bingo d’Urgell que regentaba Francisco Javier González Reverte, que era y sigue siendo presidente del Gremi Català de Bingos. Esta revista trató de contactar con él para conocer su versión de los hechos. Sin embargo, al cierre de esta edición aún no se había pronunciado.

Según el portero del inmueble, cuando González cerró el negocio en julio del año pasado, dejó deudas pendientes (alquiler, luz, agua, etcétera) con el propietario del establecimiento. Han pasado catorce meses y los nuevos inquilinos, de nacionalidad china, llevan una semana reformando el local para convertirlo en un restaurante que pretenden inaugurar en Navidad. Ellos mismos explican que, durante las tareas de limpieza, encontraron la cajonera con las fichas de marras junto a otros objetos que arrojaron al contenedor de los escombros. “No sabíamos lo que era”, explicó uno de los responsables del restaurante haciendo referencia a tan delicado hallazgo.

Se juntaron el hambre con las ganas de comer, y los chatarreros hicieron el resto. Siempre según el relato de López, cuando salió a la calle junto a los Mossos d’Esquadra, no fue difícil descubrir que había sido un grupo de quincalleros quienes habían esparcido todas las fichas, mientras trataban de hacerse con los elementos metálicos de los cajones. Habían tirado al suelo lo que para ellos sólo eran unas molestas cartulinas sin valor. Al ser interpelados por el conserje, se negaron a dar explicaciones.

López lo tiene muy claro: “Con el viento que hace siempre en esta calle y por el aire que causa el tráfico que circula por los cuatro carriles”, las papeletas no tardaron en quedar desparramadas por todo lo largo y ancho de la acera. Al parecer, fue una pareja que pasaba por allí volviendo del cine la que, al agacharse y descubrir la importancia del contenido de las fichas, decidió llamar a la policía.

“No sólo se ha violado la Ley Orgánica de Protección de Datos (LOPD) destapando la identidad de los clientes del bingo, sino que además, en este caso en concreto, quedaron a la vista de cualquiera los datos personales de posibles adictos al juego”. Son palabras de Manel Basart, responsable de comunicación de la Federación de Asociaciones Catalanas de Afectados por los Juegos de Apuestas (FACAJOC), que da cuentas de la gravedad del asunto.

Para Mercè Jante, de la Agència Catalana de Protecció de Dades, “al tratarse de una empresa privada, la responsabilidad de este incidente no recae en la APDCAT sino en la Agencia Española de Protección de Datos (AEPD)”. A raíz de lo sucedido, el director de la AEPD, Artemi Rallo, ha ordenado que se iniciara de oficio la investigación para “esclarecer si ha existido vulneración de la Ley Orgánica de Protección de Datos”.

Se trata de dirimir responsabilidades en esta cadena de desafortunados incidentes que acabó con centenares de datos personales, algunos de ellos pertenecientes a adictos al juego, esparcidos por el asfalto.

Teresa Forcades alerta sobre la mentida i el perill de la vacuna de la grip A

2009-10-12T14:44:00.000-07:00

Si no heu sentit a aquesta dona, ho heu de fer. Per això us linko el video sencer i el reduït; el text resum; i una entrevista d'El Periódico.

Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias

2009-09-29T06:35:00.000-07:00

Justo hoy he visto el libro de Jacinto Antón Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias (RBA)* en la estantería de una librería y me he enamorado de él (del libro, se entiende). Pero no lo he comprado. No puedo comprar todos los libros que me enamoran porque, de hacerlo, no tendría para comer. Jodido y bendito vicio. (De hecho hoy me he regalado una edición crítica -como no podría ser de otra manera- del mítico y abominable Mi Lucha, edición de 2003, en castellano, por 10 euros!) Y luego va y veo que le han concedido un premio al autor (a Antón, se entiende). Por una vez, me adelanté a la Agenda Setting.

"Mi estilo... intento que la gente sienta la misma pasión que me provocan a mí los temas que trato. Creo que en todo texto tiene que haber un momento en el que el lector se sienta "tocado", emocionado." Antón dixit.

*Es feo hacer esto, pero lo haré. El próximo sábado cumplo años. Valga este nota al pie como ruín insinuación, aviso a navegantes o sugerencia para esos compañeros de fatigas periodísticas y universitarias que no saben qué regalarme. Oh, pero cómo me atrevo.

'Dejarse llevar suena demasiado bien…'

2009-09-29T06:18:00.000-07:00

Se palpa en el aire. La velada del 24 de octubre en la Sala Razzmatazz es ineludible y será inolvidable. El disco de Vetusta Morla que está en boca de todos, Un día en el mundo, es de 2008, y la maqueta originaria, de 2005. 'Acaban de llegar', pero parece que estos madrileños han venido para quedarse. Por el momento, ya han demostrado que tienen algo que los hace especiales. Gozan del mismo duende que ilumina a aquellas personas que a las pocas horas de conocerlas ya las sientes muy cercanas. La poesía surrealista y al mismo tiempo simple de sus letras. Su sonido pop-rock posmoderno (no tengo ni idea de lo que estoy diciendo, pero lo intento). Y sobre todo, su voz, la voz de Pucho, el cantante, un lamento tan tierno y desgarrador que te repele o te atrapa. La combinación de esos tres elementos y el penetrante boca oreja de recomendaciones los ha colocado donde están. De ahí lo de ‘cita ineludible’, y también lo que me lleva a pensar que su directo, en Barcelona, será ‘inolvidable’. Puede que me equivoque, pero algo me dice que no será así.

'La Biblia, siempre jodiendo'

2009-09-29T01:15:00.000-07:00

Vet aquí un dels llibres que demanaré als Reis. La Biblia en versió novel.la gràfica, dibuixada pel mític Robert Crumb. El nordamericà, que el 1996 va dibuixar a un dels meus Deus, Charles Bukowski, per il·lustrar-ne el seu darrer llibre, El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco (petita obra mestra), ha estat set anys dedicat a aquest projecte: la seva pròpia versió del Gènesis, el primer llibre de l'Antic Testament. Escàndol assegurat. Com diu el mateix Crumb, fent referència als fonamentalistes (de qualsevol religió) que se sentiran ofesos: "no hay manera de gustar a esa gente".

Allò que va viure un Stieg de 14 anys

2009-09-23T12:24:00.000-07:00

Hi ha vivències traumàtiques sobre les què s'hi edifiquen personalitats solidàries, vocacions incombustibles i obres mestres de la literatura.

Aujourd'hui, una d'espies...

2009-09-22T13:34:00.000-07:00

Sembla sortit d'una novel·la d'espies d'en Le Carré, en Forsyth o el mateix Larsson. Però és real. Tan real com els personatges que pul·lulen per les clavegueres dels governs democràtics occidentals. Una disputa entre Nicolas Sarkozy i l'ex primer ministre Dominique de Villepin -que mantenen una rivalitat política i personal- ha acabat portant a Villepin als tribunals per haver acusat a l'actual president de la República Francesa (entre d'altres persones) d'haver blanquejat diners en unes comptes secretes (entre d'altres coses). És el que ha estat batejat com el cas Clearstream 2. Però el millor són els personatges secundaris que està deixant al descobert l'affair.

Cursa de la Mercè 2009

2009-09-21T00:08:00.000-07:00

Doncs sí, al final la vam córrer. La Núria, l'Ana i jo. Van ser 10 km per un circuit urbà, que sortia de plaça Espanya, agafava la Gran Via fins a Marina, i després tornava, dos o tres carrers més avall, fins a enganxar paral·lel i fer cap de nou a plaça Espanya. Era la meva primera cursa, i... no serà l'última. El triomf va ser no haver de parar de córrer en cap moment. La resta, tota una festa d'endorfines. El meu temps va ser: 01h. 07 min. 02 seg.

Saltar por la ventana 'harto de gilipolleces'

2009-09-16T02:08:00.000-07:00

"El miércoles pasado, en Troyes, en medio de una reunión, un operario de 49 años de France Télécom, tras enterarse de que, fulminantemente, iba a cambiar de puesto de trabajo, sacó un cuchillo y se rajó el vientre al grito de "¡Ya estoy harto de gilipolleces!". No murió. El viernes, en París, tras escuchar que, de buenas a primeras, iba a cambiar de jefe de equipo y de cometido, una empleada de la misma empresa se lanzó desde un cuarto piso y se estampó contra la acera. Sus compañeros contemplaron estupefactos durante varios minutos, mientras llegaba la ambulancia, la agonía de su colega en la calle, que murió horas después en el hospital. Ayer, otra empleada del departamento de atención al cliente, y que se enteró de que iba a ser trasladada, se intentó suicidar a base de barbitúricos..."
(La noticia entera, en El País.)

Parece el inicio de una película del genial aunque oscuro Paul Thomas Anderson, pero no. Es una dolorosa realidad. Las condiciones de trabajo que sufren los empleados de France Télécom llevan a que muchos de ellos no encuentren otra salida que el suicidio. Así, 23 personas se han quitado la vida en el último año y medio. Y como dice el artículo, esa cifra registra sólo a los que lo han conseguido.

Idealistes, que no somiadors

2009-09-13T14:12:00.000-07:00

Noruega és un país de només cinc mil·lions d'habitants. I és tan ric (no en va n'hi diuen 'el Kuwait del nord' per la desmesurada quantitat de petroli i gas natural de què disposa al seu subsòl) que pot permetre's gastar mil mil·lions d'euros anuals per mediar en conflictes armats d'arreu del món. En aquest idíl·lic país del nord, s'hi reuneixen un cop l'any aquests experts pacificadors:

"...ex presidentes, primeros ministros, cancilleres, embajadores; antiguos espías o militares retirados; asesores presidenciales; altos cargos políticos de Naciones Unidas; ex guerrilleros o (según el punto de vista) terroristas: gente que opera o ha operado en misiones de extrema delicadeza, y a veces peligro, en Irán, Afganistán, Corea del Norte, Congo, Somalia, Uganda, Sri Lanka, Nepal, Colombia, Palestina e Israel, e incluso el País Vasco. Gente osada y aventurera, pero al mismo tiempo compleja, varios de ellos serían personajes dignos de una novela de John le Carré. Los encargados de reunirlos son, los que organizan el evento, son el Gobierno de Noruega y el Centro de Diálogo Humanitario Henri Dunant, el organismo semisecreto (también territorio le Carré) cuyos agentes actuaron de mediadores entre el Gobierno español y ETA, a petición de ambos, en el fracasado proceso de negociación vasco."

Tota la info i la cursiva surt d'un reportatge del genial John Carlin en una doble pàgina a El País d'avui que també inclou una entrevista al Ministre de Relacions Exteriors de Noruega. El centre encarregat de reunir aquest idealistes és el Centre del Diàleg Humanitari Henri Dunant.

"Son idealistas (si no, dedicarían su considerable energía e inteligencia a labores mejor remuneradas), pero no son soñadores."

'Neonazis terroristes'

2009-09-13T06:23:00.000-07:00

Demà comença el judici al militar neonazi que va assassinar a Carlos Palomino al metro de Madrid. Es preveuen nou sessions tenses i intenses; judicial, social i mediàticament. Mentrestant, bones notícies contra la intolerància han aparescut aquests dies a les portades dels diaris. S'ha creat a nivell espanyol una fiscalia per perseguir els crims d'odi perpetrats per neonazis i feixistes que, a més, seran jutjats segons l'article 577 del Codi Penal, com si fossin terroristes, cosa que endureix les condemnes i el seu cumpliment. [A Catalunya fa més d'un any que tenim al fiscal Miguel Àngel Aguilar]. Queda molt camí per fer encara, però hi ha molta gent que aplaudeix la mesura.

Resurrection by PPK

2009-09-12T11:21:00.000-07:00

Enjoy the weekend:

Les tres pes: 'putes, policies i periodistes'

2009-09-10T02:17:00.000-07:00

Copio i enganxo directament del bloc La mesa de luz, de José Pujol:

'Hablando hoy con Edu [Bayer] sobre las fotos me comentaba que estuvo “varios días para sacar las fotos y la consigna era intentar encontrar alguna imagen que hablara del sexo en la calle” pero añade que “en ningún momento pensé que saldría algo tan explicito y que le darían tanta cancha”. Edu me comentaba que lo triste del asunto es que las redadas y la presencia policial en el centro perjudica y no soluciona la triste vida de las prostitutas. “Las chicas que salen en las imágenes son Nigerianas sin papeles que son traídas a España por las redes de traficantes” dice Bayer. En mi opinión esa es la verdadera historia que debe contarse'.

La negreta és meva. I per qui vulgui ampliar el tema, insisteixo, un llibre imprescindible: El año que trafiqué con mujeres d'Antonio Salas.

Acolorir aquella salvatge guerra en blanc i negre

2009-09-10T01:57:00.000-07:00

"El piloto japonés derribado flota en el mar de las Filipinas junto a un buque estadounidense. Cuando lo intentan rescatar, extrae una granada de mano, se la mete en la boca y la hace detonar. La explosión le destroza la cabeza. La cámara muestra toda la escena -en colores- y a un marino del barco que dispara compulsivamente su pistola contra los restos ensangrentados. Parece de Tarantino, pero es real: una de las más tremendas secuencias de Apocalipsis, un extraordinario documental sobre la II Guerra Mundial de seis horas de duración...".

L'article sencer, de Jacinto Antón d'El País.
Sisplau, quan aquest documental estigui disponible a Internet, aviseu-me. Gràcies.

Una de burros (gallegos, que no catalanes)

2009-09-09T05:57:00.000-07:00

"Les costó organizarse sobre la parrilla de salida a estos peculiares monoplazas. Pasaban escasos minutos de las siete de la tarde bajo un extraño Sol abrasador, cuando sonaba la campana de la capilla que anunciaba el inminente comienzo de la prueba...". Tengo el honor de conocer al periodista que firmó esta divertidísima y redonda crónica de una carrera de asnos en San Miguel de Deiro (Galicia). Para leerla entera, pinchen aquí.

'El gran negocio hipócrita de la prostitución'

2009-09-09T01:20:00.000-07:00

"Chicas chinas. 18 años. Muy dulces. Griego. También domicilio y hotel". Por cada anuncio de este tipo, con foto de una chica muy joven incluida, el periódico nacional de mayor tirada se embolsa más de 100 euros. En total, son 15.000 euros al día que proceden directamente de las mafias que explotan a las mujeres, según denuncian las ONG y asociaciones que trabajan por los derechos de las prostitutas... (Público 9/9/2009)

A veure demà com contestaran El País, El Mundo o l'Abc al germà petit que avui els hi posa els punts sobres les is.

Premi per a l'home que sí estimava a les dones

2009-09-08T14:25:00.000-07:00

Els de l'Observatorio contra la violencia doméstica y de género del Consejo General del Poder Judicial acaben de fer una jugada mestra. Per una banda, reconeixent-li amb un premi el mèrit al desaparegut periodista i escriptor suec Stieg Larsson d'haver destapat a través de les seves exitoses novel·les la violència que encara avui s'exerceix contra les dones al seu país (i al món). I, per l'altra, perquè donant-li aquest premi a títol pòstum a Larsson, l'observatori guanyarà una visibilitat i notorietat que de ben segur necessita. Per tant, chapeau per ells, i chapeau pel nostre estimat Larsson. I ja que hi som, linko una notícia recent escrita per una companya, que ben bé podria haver-se titulat Los hombres que no amaban a las mujeres.

'El Estado deja en manos de un ex falangista el recurso contra el referéndum de Arenys de Munt'

2009-09-07T14:11:00.000-07:00

Coses curioses que té la política. L'estat posa a un falangista a defensar la Unidad es España de los separatistas.

Queremos tanto a Larsson

2009-09-07T06:04:00.001-07:00

A mi no hace falta que me lo defienda nadie, porque soy uno de sus fans incondicionales. Pero no está de más que reputados literatos hablen bien de nuestro querido Larsson.
"...Como todas las grandes historias de justicieros que pueblan la literatura, esta trilogía nos conforta secretamente haciéndonos pensar que tal vez no todo esté perdido en este mundo imperfecto y mentiroso que nos tocó...".
Mario Vargas Llosa en El País, 6/9/2009

Detalle de una ilustración de Fernando Vicente

sin una oración, sin una flor

2009-09-07T03:17:00.000-07:00

"Las mafias nigerianas, junto a las mafias eslavas, croatas y de Kosovo, son las peores, porque son capaces de decapitar, de mutilar, de hacer desaparecer... y de las niñas ya no se vuelve a saber más. O sea, la vida de una cría de éstas no vale nada. Es de repente un cuerpo desmembrado en la morgue. No tiene nombre, ni cabeza, ni huellas digitales, ni nada. Es alguien que se va sin una oración, sin una flor, de la peor de las maneras. Y normalmente en plena juventud. (...) Cualquiera de las chicas que ejerce la prostitución en la Casa de Campo de Madrid, en el Raval de Barcelona, en El Grao de Valencia, en el Pombal de Santiago, o en los sofisticados clubes de carretera de Marbella, Bilbao o Sevilla, tiene una brutal historia personal detrás."

El año que trafiqué con mujeres.
Antonio Salas.

'L'homofòbia és un crim'

2009-09-06T10:33:00.000-07:00

Un article sobre la violència homòfoba "al món". Queda tanta feina per fer en matèria de drets en humans, en tants àmbits, en tants països..., que el millor és anar sumant iniciatives positives -per petites que siguin- en contra de qualsevol tipus de discriminació.

(Necesaria) Desconexión

2009-09-05T04:29:00.000-07:00

Me voy al monte a conjurar a los dioses antiguos. Serán sólo dos días. El tiempo justo para perderme, buscarme y encontrarme otra vez.

"Avançaven per una sendera que no feia ni un pam d'ample;
a l'esquerra, fregant-los l'espatlla, s'alçaven parets impossibles,
a la dreta s'obrien tots els rigors d'un abisme negre."
Pandora al Congo
Albert Sánchez Piñol

Marylin?

2009-09-04T12:08:00.000-07:00

Marylin Monroe? Doncs no, Lindsay Lohan.

Au, bon cap de setmana.

Coberts de grumulls vermellosos

2009-09-03T15:02:00.000-07:00

Ale, a liarla.

No és una orgia vampírica, és la tomatina de Buñol.

En fi. Hi ha d'haver gent per tot.

No es pot discutir que les imatges que genera són impactants.

El poder d'una imatge

2009-09-03T01:39:00.000-07:00

[Foto: Edu Bayer.] El tòpic es fa realitat i pren més força que mai. Una imatge val més que mil paraules. L'article de la polèmica, el trobareu a El País (per una vegada, La Vanguardia ha quedat enrere, denunciant la degradació de les Rambles...) La llàstima és que com diuen molts veïns i paradistes de La Boqueria: "D'aquí a quatre dies, tornarem a estar igual". S'ha d'acabar amb les màfies que controlen aquest tipus de prostitució. La repercussió a la tele, al minut 06:40.

'Top less' i persecussions

2009-09-03T00:31:00.001-07:00

Mentre la Kate Moss fa top less a la revista V Magazine per a anunciar que la nova tendència és l’estètica gipsy (gitana), els gitanos txecs demanen la il·legalització d'un partit neonazi, que segueix l'estela del Jobbik, el partit ultradretà hungarès del què us parlava l'altre dia. El que surt més a la premsa, malgrat tot, és la campanya que protagonitza la Moss...

Drogues i jutges

2009-09-01T14:05:00.000-07:00

Argentina permet el consum de Marihuana sempre que es faci en el terreny privat i no afecti a menors. Per altra banda volia enllaçar-vos un repor sobre el jutge de l'Audiència Nacional, Fernando Grande-Marlaska. Un paio interessant, sens dubte. Un fragment: "No acostumbra a bajarse nada de Internet y cuando oye 'legalización' en el tema de drogas lo tiene claro: 'Me genera más miedo el elemento prohibicionista que el de permisividad'."

'Spain is different'

2009-09-01T06:06:00.000-07:00

"El terrorismo de Estado produce investigaciones judiciales en Brasil. La dictadura argentina cumple condena. Augusto Pinochet murió en Chile acosado por los jueces. Y Alemania acaba de anular las sentencias de los tribunales militares nazis. En cambio, para la justicia española, Franco y sus generales no cometieron ninguno de esos crímenes". (...) "Los argumentos que han impedido hasta ahora investigar el franquismo tienen dos bases: los crímenes han prescrito y la Ley de Amnistia de 1979 elimina la búsqueda de culpables. Sin embargo, la jurisprudencia internacional destruye ambos conceptos".

Com està el pati. L'article sencer, aquí.

La merda i la cocaïna

2009-08-31T13:39:00.000-07:00

Fa dues setmanes assegurava que la seva vida era "una merda". Va fer-se cèlebre escrivint Gomorra, i ara maleeix el dia que va decidir escriure'l. Saviano ha de viure amagat i protegit per quatre polícies les 24 hores del dia perquè la Camorra l'ha amenaçat de mort. Per això mateix, com que no té vida..., pot dedicar-se a investigar, a llegir, a escriure i a participar en col·loquis. I a no tenir pèls a la llengua per dir coses com que "la ETA trafica amb cocaïna per financiar-se".

Casi lo masticamos, vamos

2009-08-31T11:15:00.000-07:00

Sí. Parecía que iba a llover. Que iba a caer una buena. Que la ciudad... que todo lo que flota en el ambiente, vaya, caería al suelo con el peso del agua. Pero no. Seguimos respirando la misma mierda de CO2. Casi lo masticamos, vamos. Por suerte, ese calor agobiante que nos jodía incluso de noche parece que ha cesado. Por otro lado, mañana es uno de septiembre. Setenta años de la invasión de Polonia por parte de las tropas hitlerianas.

Llegendes urbanes a La Contra, i 'self-journalism'

2009-08-31T05:45:00.000-07:00

Fragment de La Contra de La Vanguardia del 31/08/2009
(...)
¿Cuál es su leyenda urbana favorita?
Me gusta la del doberman atragantado, predilecta del antropólogo Jan Harold Brunvand, por su estructura, su intriga...
Cuéntemela.
Una pareja llega a casa tras una noche de fiesta y el perro, un doberman, está asfixiándose. La mujer lo lleva de urgencias al veterinario, mientras el marido duerme la cogorza en el sofá. La clínica veterinaria ingresa al perro, la mujer regresa a casa, despierta al marido y van a la cama cuando llama por teléfono el veterinario: "¡Salgan de la casa!", conmina. Obedecen, llega la policía...
¿Qué pasaba?
El perro estaba atragantándose ¡con un dedo humano! La policía encuentra a un psicópata escondido en el armario del dormitorio, con la mano sangrando, sin un dedo.
¿Qué otra leyenda le gusta?
La de que los miembros de la familia real británica son alienígenas reptilíneos que aparentan ser humanos. Lady Di les descubrió... y por eso tuvo que morir.
Que no falte el humor malicioso.
El sida lo creó la CIA en un laboratorio contra homosexuales y promiscuos. Bill Gates es el Anticristo. Paul McCartney es un doble impostor...

(...)
¿Cómo nace cualquiera de estas leyendas urbanas?
Alguien lanza una versión, otros la retocan, otros la pulen... y así va lijándose hasta quedar moldeada por el inconsciente colectivo, en el que encaja y va resonando. Ajá.
¿Se vería usted capaz de lanzar al aire alguna leyenda urbana?
Quizá ya lo haya hecho...
(...)

Les dues últimes preguntes, i les seves respostes, entronquen perfectament amb el casos de self-journalism dels què parlava l'autor de Negro por dentro avui mateix. Els exemples més sonats de periodistes de successos que arribaven a cometre delictes per poder ser els millors donant-te detalls al seu diari...

Imatge: Público.

L'ultradreta hungaresa

2009-08-30T10:32:00.000-07:00

Hungria té 10 milions d'habitants, un 7% dels quals és d'ètnia gitana. Contra tot aquest col·lectiu gitano hungarès ha edificat la seva política el partit ultradretá Jobbik (a més de contra la despesa pública del sistema penitenciari o la crisi, en general.)
Un 15% de l'electorat hungarès que va votar a les darreres Eleccions Europees els hi va fer confiança. A banda dels tres eurodiputats que van obtenir en aquests comicis, també compten amb un braç paramilitar, la Magyar Gárda, prohibida per la justícia hungaresa el passat juliol per "incitar a l'odi".
Eren 1.300 membres [avui màrtirs de la causa ultradretana hungaresa] que "solían patrullar por barrios mayoritariamente gitanos asustando a sus habitantes con un aspecto marcial y eslóganes racistas", vestits amb "botas militares, pantalones negros y una insignia, conjunto que parece inspirado en el uniforme de la Cruz Flechada, el partido fascista húngaro de la época nazi", segons l'article d'El País d'on he tret tota la informació.

'Negro por dentro'

2009-08-29T05:15:00.000-07:00

Aseguran que lo último que oye un moribundo antes de causar baja definitiva en este mundo es el zumbido de una mosca. Y no les falta razón. Nada más recibir la visita de la muerte e, incluso, cuando aún agonizan, las personas tienen por costumbre segregar sustancias y gases fruto de la descomposición que son imperceptibles para los humanos en un primer momento, pero que atraen como la miel a numerosos insectos. Por ello, las moscas, que son capaces de oler la muerte fresca a tres kilómetros de distancia, llegan siempre al lugar del crimen antes que la Policía.

Cada dia de la setmana, dissabtes i diumenges inclosos, l’Óscar López-Fonseca, periodista de la secció d’Actualitat del diari Público, publica la seva columna Negro por dentro, un espai reservat a les anècdotes –ara divertides, ara sòrdides– que genera la crònica negra internacional. Avui s’ha superat amb la peça Por si las moscas (el principi de la qual us he enganxat al començament d’aquest post). L’article d’avui parla de l’entomologia forense, és a dir, de la disciplina científica que observa els insectes (sobretot, les mosques) que es troben a les escenes dels crims i, molt més sovint, al mateix cadàver. L’anàlisi minuciós de la morfologia d’aquests animals, la seva existència o no, el seu tamany i el seu estat, permet als agents de la Policia Científica saber, entre d'altres coses, quan s’ha produït la mort, on i en quines condicions.

En paraules del periodista: Son como un reloj que marca las horas gracias al desarrollo de las larvas que los animalitos se encargan de depositar en el cadáver. Luego, unos insectos reemplazan a otros y así durante un largo periodo de visitas que dura meses. Incluso revelan si el muerto ha sido trasladado, ha sido envenenado o, simplemente, estuvo allí pero se lo han llevado.

Més grills, menys politonos

2009-08-29T02:38:00.001-07:00

Les llums i els sons dels patis del darrere de la ciutat, en aquest estiu quiet i calorós com un camp de blat del sud francès a les quatre de la tarda d'un dimecres d'agost. Tant de bo hi haguessin més grills cantarins reals a la capital, en comptes de tants móbils amb politonos.

Mallo... y la Luna

2009-08-28T04:18:00.000-07:00

Foto: Luna Miguel by Luna Miguel (blog)

Per una banda, l'Agustín Fernández Mallo, que continua captivant-me amb la seva prosa postmoderna, tan asèptica com romàntica. Per l'altra, la Luna Miguel, una noia de només 18 anys però amb molt futur per davant, que esmola les paraules com el vell Bukowski.

Mentrestant, a Barcelona, ni baixa la temperatura ni disminueix la xafogor.

Ficció i no ficció mexicana

2009-08-26T03:36:00.000-07:00

Les venes obertes d'un país atrapat entre el narcotràfic i certes autoritats corruptes. Imprescindible article per rastrejar part de la bibliografia sobre el tema.

Fotos: a El País.

El Larsson periodista

2009-08-24T06:04:00.000-07:00

El meu petit homenatge a un gran investigador i escriptor de culte.

"Error fatal"

2009-07-15T04:47:00.000-07:00

Us enganxo aquí els links de dos escrits que m'han semblat interessants:

L'opinió de l'Ignacio Escolar de Público, incansable columnista crític amb el PP. I l'article d'investigació d'El Confidencial, que he trobat enllaçat al text d'Escolar, sobre les negligències mèdiques de l'any passat i la manera que té l'administració de "comprar" silencis i dols.

Not Penny's boat

2009-07-08T14:38:00.000-07:00

Agustín Fernández Mallo ha fet saber que va ser ell qui va escriure els tres paràgrafs del guió del capítol de Lost en que en Charlie mor ofegat. Not Penny's boat, ja sabeu. L'escriptor corunyès ha admès que: "por mi culpa no descansa en paz, en su bunker de acero, su ahogo en agua salada, pobre Charlie, sospecho que algo tengo que ver en todo eso, fueron mis 3 párrafos, mis 3 momentos de gloria". No us perdeu tota la seva confessió. Jo, mentrestant, a Público, molt bé, gràcies. Tan bé que m'hi quedaria...

Barcelona–Montserrat caminant amb un periquito

2009-07-03T01:13:00.000-07:00

Un dia abans que l’entrenador Mauricio Pochettino pugés a peu a Montserrat, acompanyat de dos jugadors i d'alguns integrants del cos tècnic del RCD Espanyol, per complir la promesa que va formular quan l’equip lluitava per evitar el descens a Segona Divisió, vam pujar-hi dos companys de facultat i jo. La diferència és que ells només van caminar des de l’estació del Cremallera de Monistrol, que queda al peu de la muntanya, mentre que l’Àlex Biescas, l’Andrés Aznar i jo vam fer-ho des de Barcelona. Gairebé 60km en dotze hores.

L’Àlex és el soci vint mil i pico de l’Espanyol, i ell mateix es defineix com un “català emprenyat”. Al seu bloc hi explicava que el seu enuig es deu, en part, a la “manipulació subtil” de TV3 quan diu coses com que “la Champions és nostra”, quan els èxits són del club blaugrana, mentre que quan les victòries són blanc-i-blaves no semblen tan “nostres”. Diferències semàntiques, diu, que l’irriten. Però el motiu de la crònica d’avui no és aquest, sinó la promesa que, com l’entrenador argentí, va fer l’Àlex fa un mes i pico. Quan semblava que els periquitos estaven condemnats a baixar a Segona, va jurar que si finalment aconseguien salvar-se, aniria caminant des de Barcelona (que és on viu) fins a Montserrat. Per agrair-li el “miracle” a la Moreneta o a qui sigui que gestioni les gestes esportives allà dalt. Jo vaig dir-li que si ho feia, l’acompanyaria. Primer per ajudar-lo a complir el que havia promès, donat que jo coneixia el camí i ell no. I segon per cobrir la notícia en el sentit més clàssic del terme, igual que el passat mes de maig vaig estar totes les vegades que tocava a Canaletes. Així doncs, el dilluns 1 de juny (que teníem festa perquè era la segona Pasqua) vam quedar al principi de la Diagonal a les sis del matí. El pla, que vam executar sense problemes, era seguir l’antic traçat de la carretera Nacional (que actualment és un carrer amb diferents noms), passant per Esplugues, Sant Just i Sant Feliu, fins a Molins de Rei. Un cop allà, travessar els horts que s’escampen entre el Llobregat i el polígon industrial El Pla, fins que s’agafa el camí del riu. Vorejant-lo tota l’estona pel seu marge esquerra (entre autovies, autopistes i el traçat de l’AVE) s’arriba a Martorell.

Cinc hores de caminada, des de la capital. A les onze del matí creuàvem el Pont del Diable, i cinc minuts més tard seiem a reposar a l’ombra dels arbres de la plaça de la Creu, davant del Bar Manel. Ja érem (o encara érem, segons com es miri) a mig camí. Així que no vam perdre més temps que el necessari per rehidratar-nos una mica. A quarts de dotze deixàvem el poble enrere, direcció Olesa.

Érem tres pelegrins (un d’ells amb la samarreta blanc-i-blava penjada de la motxilla) avançant en fila índia pels vorals de la carretera de les Carpes. Sota un sol de justícia i amb la muntanya de Montserrat davant nostre, tremolosa per la calorada d'aquell migdia.

A les dues dinàvem un entrepà a l’entrada d’Olesa de Montserrat. A quarts de tres, després del cafè amb gel i el cigarret (ells, que fumen), vam tornar a carregar-nos les motxilles. La Muntanya Màgica, imponent i llunyana, seguia dibuixada a l’horitzó com un holograma. De fet, tan bon punt deixes enrere Molins de Rei i saltes al camí del riu (a la primera part de l'excusió), Montserrat està tota l’estona present, silenciosa, animant-te i provocant-te, tot alhora.

Abans d’arribar a la Puda, vam abandonar la carretera per enfilar el camí que duu a Sant Salvador de les Espases. Però nosaltres (encara) no anàvem tan amunt, sinó cap a l’Aeri, l’última parada tècnica abans d’afrontar la pujada definitiva al monestir des de la falda de la muntanya. Eren quarts de cinc de la tarda. Portàvem més de deu hores caminant. L’Àlex no podia suportar més el dolor que li feia el calçat, així que va decidir pujar amb la cistella. L’Andrés i jo, més avesats a les travesses llargues, estàvem decidits a arribar fins al final pel nostre propi peu. Així que vam enfilar des de la Colònia Gomis, pel “camí de les aigües”, plantant cara a la pendent. Gairebé cinquanta minuts de pujada ininterrompuda, ara esglaons de pedra, ara camí de terra, fins a la plaça del monestir. Allà estava ja l’Àlex, rebentat però content per haver tingut els pebrots de complir la seva promesa, i per la gesta que havia fet el seu equip (que continua a Primera, i estrena estadi). Havien estat onze hores i mitja de marxa. L’Àlex va fer-ho per periquito; l’Andrés i jo, senzillament pel gust d’estar “en camí”, suposo. Always on the road. Quan saps que tot el que necessites ho portes a la motxilla, i que el so de les botes batent la pols del camí i la sensació de llibertat són l’única cosa que importa.

(Publicat a L'Informador de Martorell, el divendre 3 de juliol de 2009)

Persépolis 2.0 o l'Iran actual explicat en un còmic

2009-07-02T11:14:00.000-07:00

Aquí us copio i enganxo el principi del meu primer article publicat a la web de Público.

Payman y Sina son dos exiliados iraníes que hace muy poco le pidieron permiso a su compatriota, la famosa dibujante Marjane Satrapi, para utilizar algunos de los “inspiradores” dibujos de su novela gráfica Persépolis –ella pondría las imágenes y ellos los textos– para denunciar la situación política y social del Irán actual. Satrapi dijo que sí. Y Payman y Sina se pusieron manos a la obra. El resultado es Persépolis 2.0, una pequeña obra de “diez páginas” que sólo puede verse en Internet y que hace las veces de ventana a través de la cual cualquiera puede asomarse a la realidad iraní del momento.

(Per llegir-lo sencer, feu clic aquí.)

"Persiguiendo sucesos, con bloc y grabadora"

2009-06-30T06:28:00.000-07:00

Avui era el meu únic dia de vacances. M’he llevat tard i després d’esmorzar he sortit a donar un volt amb la bici. Sense rumb i sense pressa, només pel plaer de fer quilòmetres. A les 14h anava per l’avinguda del Paral·lel quan he sentit la sirena d’un camió de bombers. El conductor mirava de creuar l’avinguda, envaint el carril contrari, per internar-se en un dels carrers de la banda de Montjuïc. He lligat caps de seguida. Aquella maniobra podia significar una emergència, i l’emergència una possible notícia. L’havia de seguir. He fet mitja volta per perseguir el so de la sirena.

Dos minuts més tard estava al carrer del Poeta Cabanyes, davant d’un policia municipal que estava redirigint el trànsit per deixar pas als bombers. M’hi he acostat i li he dit que era periodista del diari Público, i que si podia explicar-me què passava. M’ha dit que havien trucat per un incendi, però que semblava que, al final, no era res. De totes maneres, he aparcat la bici i m’hi he acostat. Hi havia dues dotacions de bombers i els municipals citats, i un munt de curiosos al carrer i als balcons. Però ni fum ni flames. Al cap de poc, bombers i policia han marxat. I jo m’he quedat amb un pam de nas, i sense article. He preguntat a un veí i m’ha dit que res, que ells tampoc havien vist res. Al final no hi havia notícia, doncs.

Falses alarmes com aquesta, n’hi deuen haver cada dia. Però al menys m’ha servit per veure que tinc moltes ganes d’anar a cobrir successos i informacions de tota mena, i que m’agrada saber que tinc un diari al darrere que m’avalarà, i pel què treballaré.

Els QUINQUIS DELS 80 i jo

2009-06-27T11:08:00.000-07:00

Avui he anat a veure l'expo Quinquis dels 80 al CCCB. Què voleu que us hi digui, m'avorreixen les exposicions. Muntatges audiovisuals, pósters, retalls de diaris, fotografies, plafons explicatius, portades de discs, cartells de pel·lícules... Al final sempre surto pensant que com una bona pel·lícula documental o un bon reportatge periodístic no hi ha res. Això sí, amb el carnet de les biblioteques de la Diputació ens ha sortit de franc. Olé sus huevos. M'he quedat amb la frase d'un dels plafons:

(El nostre pitjor enemic podem ser nosaltres mateixos, no hi ha dubte.)

Malgrat la meva poca predisposició a visitar museus (sóc així des de petit, què hi farem), us la recomano. En el fons l'expo té de tot, i encara que, des del meu punt de vista, potser haurien pogut treballar una mica més el context, en general dóna una imatge bastant àmplia del fenomen que tracta. Segur que tots aquells que heu vist, si no totes, moltes de les pel·lis de les què parlen (no és el meu cas), us farà gràcia veure'n els cartells i alguns dels fragments que es poden reveure en unes petites sales habilitades en aquest sentit. I si no, ja m'ho direu. Jo, per la meva banda, m'hi he trobat la portada d'un disc d'Eskorbuto que em porta molts records...

Barcelona, 1908 i EUA, 1948

2009-06-25T01:15:00.000-07:00

Nostàlgia de fa 101 anys. Si voleu veure una mica de la Barcelona de 1908 (un any abans que tingués lloc la Setmana Tràgica), com si miressiu a trevés del parabrises frontal d'un tramvia de l'època, feu clic aquí. El curtmetratge dura set minuts, porta per títol "Barcelona by Tram" i és cortesia de l'Europa Film Treasures, que recopila el passat audiovisual mundial.

I qui vulgui veure una striper nord-americana de finals dels anys 40, una mena de Marilyn Monroe anònima, bebent un refresc i jugant amb una poma vermella (tot i que el clip sigui en blanc i negre) que cliqui aquí. La font és la mateixa que la del video anterior, l'Europa Film Treasures, però els sentiments que desperta són diferents...

Gaza explicada pel professor Ignacio Álvarez-Ossorio

2009-06-24T12:39:00.001-07:00

La crisis humanitaria que azota Gaza no es fruto del azar ni tampoco ha sido provocada por un desastre natural, sino que obedece a una estrategia deliberada destinada a convertir el problema nacional palestino en un mero asunto humanitario o, como dijera Víctor Currea-Lugo, "un intento por reducir el problema palestino a un problema de arroz". Sólo así puede entenderse el hecho de que el número de personas que depende de la ayuda alimentaria se haya multiplicado por diez en una sola década. Karen Abu Zayd, máxima responsable de la UNRWA, advirtió recientemente que "Gaza está a punto de convertirse en el primer territorio en ser reducido, de manera intencionada, a una situación de absoluta miseria, con el conocimiento, consentimiento e, incluso, apoyo de la comunidad internacional".

Qui més qui menys ha hagut d'escriure un text sobre el discurs d'Obama al El Caire, el passat 4 de juny: era exercici final obligat per a l'assignatura de Cultura Periodística. No és la meva intenció penjar-vos el meu aquí. Tans sols va servir per acabar-me d'arrodonir la nota, però no n'estic gaire orgullós; per parlar de temes com els de l'Orient Mitjà s'ha de conèixer el present i el passat d'aquella complicada regió, i no és el meu cas, al menys no com per sentar-ne càtedra ni fer-ne gaires interpretacions. En canvi, l'altre dia vaig llegir aquest article boníssim, escrit per un professor d'Estudis Àrabs i Islàmics, del qual us en he copiat i enganxat un abstracte, al principi d'aquest post. L'article sencer, aquí.

Me in the Sónar 2009

2009-06-22T15:24:00.000-07:00

Del meu pas pel Sónar 2009, el passat divendres, me'n guardaré el record d'haver vist en directe els La Roux (genial la veu de la cantant i el so electrònic dels vuitanta) i l'incombustible siri Omar Souleyman (amb ulleres fosques, palestí blanc i vermell embolicat al cap i les lletres en àrab, inoblidable com se'ns va posar a tots a la butxaca ja amb la primera cançó).

Cal destacar també que hi vaig anar enmig de treballs, reportatges i articles varis que havia d'escriure per ja mateix. Tocava despiporrar-se, i així ho vam fer en aquesta meravella que és el SónarDia. Entres, com va ser el cas, a les 16h de la tarda, quan la ciutat encara bull (en tots els sentits) i t'hi deixes perdre. Suor, alcohol, molta penya mig despullada però arreglada, i molts, molts decibels. I jo amb xancletes, ulleres de sol i la camisa oberta a mig pit. Van ser 5 o 6 birres, i sortir-ne a les 22h, absolutament borratxo però feliç. Una festa de puta mare.

7 mojitos entre 2 persones, toca a 3 i mig per cap

Els altres que no tenien preu van ser els dos de la foto (que vaig fer jo mateix). Simpatiquíssims, parlaven anglès i portaven unes ulleres de sol una mica estrambòtiques que, malgrat tot, venien que ni pintades, tenint en compte la situació. Però el més important era que entre els 2 aguantaven 7 mojitos (3 un, i 4 l'altre, com es pot veure). Anaven somrient i ballant, mentre xuclaven, ara d'un got, ara de l'altre. Un truc que provaré algún dia: en comptes d'anar al bar cada mitja hora, hi vas una sola vegada i t'ho beus tot de cop. Taja assegurada, jeje. Salut i bona revetlla de Sant Joan a tothom.

Com el sol, al vell nord glaçat.

2009-06-21T11:34:00.000-07:00

S'acaben les classes (per fi). I amb elles expira també l'obligació de mantenir aquest bloc. Avui era l'últim dia que el professor que ens examina passava per aquí, almenys amb ulls avaluadors. Arribats a aquest punt, us proposo continuar (amb la llibertat que dóna Internet: que mantenir un bloc és gratis, vull dir). Continuar compartint les nostres paranoies, les observacions encertades o no, els dubtes, les pors, les tonteries, els acudits, les imatges, la poesia, les polèmiques. El què sigui, però linkats com ho hem estat fins ara, dins i fora de la xarxa. Serà un plaer saber com us van les pràctiques o l'estiu en general, sempre que els compromisos professionals (de becaris que serem) ens ho permetin. Igual que ha estat un plaer compartir amb vosaltres aquestes setmanes de blocaires. Per això avui acabo amb un video que m'ha semblat genial, pel que mostra i pel que pot simbolitzar. Quan sembla que tot s'acaba, nosaltres continuem. Com el sol, al vell nord glaçat.

Ron, coca-cola y limón (a UPF Ràdio)

2009-06-18T12:57:00.000-07:00

Vet aquí un magazine de notícies frikis que hem fet aquesta tarda amb el Carlos Martínez, la Mariona Ferrer, l'Eulàlia Sánchez i la Sílvia González, al taller de ràdio de la facultat, UPF Ràdio (amb el tècnic Robert Rodríguez).

Nailon en cuello y genitales

2009-06-18T11:13:00.000-07:00

(Més textos reciclats de l'assignatura de Redacció.)

El hecho despojado de todo elemento mítico es que el pasado 4 de junio un varón de 72 años fue hallado muerto en la habitación de un hotel. Son los detalles, en cambio, los que revisten al suceso de una insoslayable excepcionalidad que nos deja boquiabiertos. La identidad del finado, por ejemplo: David Carradine, intérprete de más de 50 films, aunque todos lo recuerden por haber sido el monje Shaolín experto en Kung Fu en la serie de los setenta del mismo nombre y por su reciente papel en la tarantiniana Kill Bill. El servicio de habitaciones del hotel Park Nai Lert de Bangkok lo encontró desnudo, con una cuerda de nailon atada al cuello y otra a los genitales. La prensa sensacionalista tailandesa e internacional no tardaría en hinchar la noticia hasta límites insospechados. La vida de un actor mítico se había acabado… ahora empezaba la leyenda.

Los medios locales empezaron hablando de suicidio. Luego se habló de muerte por causas naturales. Y seguidamente se optó por la versión más escabrosa: Carradine murió asfixiado, víctima de un juego erótico (que los expertos denominan “asfixia autoerótica”) en el que él mismo se privaba de aire mientras se masturbaba. Como decía mi abuela, tiene que habé gente pa’tó. Y como añadió un colega: eso pasa cuando ya estás de vuelta de todo.

La familia del actor no tardó en pedir que las autoridades tailandesas investigaran el caso, al tiempo que acudían al FBI para que supervisara las pesquisas. Unos días más tarde, apareció el abogado de la familia, Mark Geragos y, como aquel que no quiere, dejó otra teoría encima de la mesa. Carradine fue asesinado por una secta secreta de Kung Fu para evitar que éste revelara sus oscuras actividades. Con lo fácil que sería admitir –teniendo en cuenta que no hacía daño a nadie– que a Mr. Carradine le iban las cosas raras.

Entrevista a Isaac Sánchez, autor del còmic EL REGRESO DEL HOMBRE PEZ, de Glénat Ediciones

2009-06-17T07:18:00.000-07:00

Una entrevista de ràdio que vaig fer-li fa un parell de setmanes a l'Isaac Sánchez, un artista martorellenc, nascut a Badalona, autor del còmic "El regreso del hombre pez", guanyador del Premi Josep Coll de Còmic Il·lustrat al Saló del Còmic de Barcelona de 2008. Aquest any li han publicat el llibre els de Glénat Ediciones. L'entrevista era per a una assignatura de la carrera, però també la van aprofitar a Ràdio Martorell.

El gran Gabilondo i les seves pífies

2009-06-16T13:41:00.000-07:00

Els més grans -i en Gabilondo ho és- també s'equivoquen. I està clar que part de la seva grandesa rau en el fet que saben riure's d'ells mateixos.

No us perdeu aquest Pressing APM amb el periodista Iñaki Gabilondo. M'ha semblat curiós, quan ha dit que en el fons no li acaba d'agradar això d'afegir "opinió" en un telenotícies, però que "molta gent" li va demanar, i per això ho fa. Està clar (i ara qui opina sóc jo) que les editorials que recita a càmera al principi, i la imatge del dia amb la què tanca l'informatiu, són dos dels elements que converteixen en imprescindibles Las Noticias de Cuatro.

"Alone with everybody"

2009-06-13T15:12:00.000-07:00

Passen coses. Cada dia en passen. Unes surten als diaris, d'altres no transcendeixen mai, o directament s'obliden. I algunes altres, molt més petites però vitals, queden registrades tan sols al nostre cap, o al nostre cor, o al nostre cos, en forma de cicatrius més o menys profundes. Segurament no sabeu de què estic parlant, però tots m'enteneu.

Ara que arriba la fi d'aquest primer curs, ara que ja només falta acabar de perfilar un parell de treballs, abans de llençar-nos de cap a aquest estiu tan transcendental, volia compartir amb vosaltres un dels poemes del vell Hank. Malgrat l'aire negatiu i pessimista que desprèn, jo sempre hi he trobat un sentiment vitalista pur. És quan no hi ha res a fer, ni res a perdre, quan tot és possible. Salut i molta sort a tots.

A solas con todo el mundo

La carne cubre el hueso

y dentro le ponen

un cerebro y

a veces un alma,

y las mujeres arrojan

jarrones contra las paredes

y los hombres beben

demasiado

y nadie encuentra al

otro

pero siguen

buscando

de cama

en cama.

La carne cubre

el hueso y la

carne busca

algo más que

carne.

No hay ninguna

posibilidad:

estamos todos atrapados

por un destino

singular.

Nadie encuentra jamás

al otro.

Los tugurios se llenan

los vertederos se llenan

los manicomios se llenan

los hospitales se llenan

las tumbas se llenan

nada más

se llena.

Charles Bukowski

Rubianes somos todos

2009-06-11T04:00:00.001-07:00

(A vegades també escric en castellà. Aquest text l'enganxo directament des d'un dels tallers de redacció que tenim a la carrera.)

Quince mil espectadores abarrotaron de aplausos, carcajadas y lágrimas el Palau Sant Jordi el pasado lunes. Amigos, compañeros de profesión y fieles seguidores de Pepe Rubianes le rindieron un emotivo y festivo homenaje al actor galaico-catalán más querido de toda Catalunya y parte del extranjero.

A Rubianes lo odiabas (como habían hecho algunos “fachas de mierda”, contra los que el mismo actor se despachó a gusto en su momento) o lo amabas incondicionalmente. Y amarlo, en su caso, no sólo era seguir sus espectáculos, reír y emocionarse con ellos, sino sentirse su amigo aun sin conocerle personalmente, así era la familiaridad que desprendía este artista inolvidable e irrepetible. Así de espontáneo se mostraba él, con una naturalidad (él siempre decía que ensayar era “de cobardes”) trufada de imperfecciones y, a la vez, de aciertos, que le valió muchísimos aplausos y algunos insultos.

Más allá de las películas y las obras de teatro en las que actuó, y de los espectáculos teatrales que montó e interpretó casi siempre solo ante peligro (solos él, su gesticulación y su voz), Pepe Rubianes también será recordado por el efecto que tuvieron algunos de los comentarios que hizo en televisión sobre la unidad de España y contra los nostálgicos de lo rancio y los enemigos de lo plural.

Al final de su vida, pues, tuvo que sufrir las consecuencias de sus imperfecciones, que también eran su valor añadido: la libertad que lo definía como ser humano y como artista. Esa libertad, que en él era virtud y defecto (todo a la vez, pero sobre todo lo primero), y que lo convirtió en un artista tan necesario como único. Porque en repetidas ocasiones tuvo el valor de verbalizar aquello que muchos pensábamos, pero callábamos, precisamente por temor a lo que pudiera pasar después. Pero él no. Él fue genial, sincero, certero y libre hasta el final. Con dos cojones y con todo el arte del mundo.

Pepe, gracias por todo. Rubianes somos todos.

Guanya el PP, perdem tots

2009-06-07T15:30:00.000-07:00

Vet aquí la meva col·laboració amb el diari en paper de la jornada de simulació de la UPF, el dia de les Eleccions Europees, la vinyeta Nihilismos.

...i una foto en plena feina al mitjà digital que hem coordinat amb la Núria (que ha sido un placer, muchacha, tú ya sabes). Hem fet peces informatives, opinió, seguiment minut a minut de la nit electoral (coveritlive), amb companys enviats especials a les seus dels principals partits. Una festa, vaja.
I la que per mi seria una de les fotos de la jornada: la Barberá i el Camps, triomfals...

Foto de Carles Francesc, El País.

Del tema Gürtel & Cia, tranquils. Tot oblidat. La imatge ho diu tot. Quin país, senyors, quin país...

"Esta polla es mía" i el bip-bip submarí

2009-06-06T13:02:00.000-07:00

Esta polla es mía, diu Topolanek, que ahir va veure com el seu membre viril es passejava, erecte, per les pàgines d'El País i de rebot per les de mig món. L'exministre de la República Txeca, i amic de Berlusconi, admet que sí, que el de la foto és ell, però que aquest atac en tota regla del diari espanyol al primer ministre italià i, per extensió, a ell, és una maniobra dels socialistes europeus, per embrutar una mica més els comicis que tenen lloc aquests dies. Embolica que fa fort. No estan prou emmerdades les eleccions europees (a Anglaterra, a Brown li deserten els ministres; a Holanda triomfa l'extrema dreta; etc.) que, a sobre, l'escena política del vell continent trontolla encara més, degut a les pallassades intolerables (muntar orgies a la seva mansió, transportant als convidats i les convidades amb l'avió ministerial) d'Il Cavalieri.

Mentrestant, aquí estem de jornada de reflexió, quan els que realment haurien de reflexionar són els polítics (reflexionar sobre si han de continuar exercint aquesta professió, o plegar veles i passar el relleu a gent més seriosa).

I tot mentre al fons de l'oceà Atlàntic s'esgota el compte enrere del dispositiu de localització de les caixes negres del vol AF-447. Que no és Lost, està clar, pobre gent, que l'exèrcit brasilé ha trobat, diuen, dos cossos que pertanyen al malaguanyat passatge de l'AirBus d'Air France. El bip-bip, ja ho sabem, durarà 30 dies... i ja n'han passat 6. Dos objectes que contenen la possible ressolució del misteri de per què va desintegrar-se en ple vol l'avió, sense donar temps als pilots a dir res, ara romanen sota milions de litres d'aigua, immersos en la foscor i la fredor més absoluta. Bip-bip. Que fos el que fos el que va passar, diuen, va ser tan fulminant com terrible. En fi, dies agitats.

I demà, jornada de simulació a la UPF, per seguir la jornada electoral... Bip-bip.

Cordons de nailon i la pipa de la pau

2009-06-05T12:11:00.000-07:00

El mateix dia que ens arriben noves notícies (forenses) que aclareixen (hipotèticament) el motiu de la mort de David Carradine, surt a la premsa que Sogecable y Mediapro han signat la pau, finiquitant la Guerra del Futbol. Tots els mitjans se'n fan ressó, El País i Público els primers, és clar. Segons la hipòtesi dels forenses de Bangkok, el pobre Carradine podria haver mort per accident, sol i begut en una habitació d'hotel, mentre mirava de donar-se plaer ell mateix (sembla que el van trobar amb un cordó de nailon lligat al coll i un altre al voltant dels genitals). Per altra banda, sembla que els dos grans grups que pugnaven pel control del futbol han decidit posar-se d'acord (després de tantes competències, estires i arronses i denúncies als jutjats). Fins i tot es plantegen, com tothom sap, fusionar Cuatro i La Sexta. Com deia un lector del diari Público a la web, potser haurem de tornar als transistors, per escoltar els partits per ràdio, de franc (més enllà del partit del dissabte en obert), i esperar a veure els gols als programes de resum...

Mor David Carradine, mític rodamon a Kung Fu

2009-06-04T10:16:00.000-07:00

Ha mort l'actor David Carradine a Bangkok.
Va fer-se mític gràcies a la sèrie Kung Fu.
Molts el recordaran pel seu paper de Bill a Kill Bill.

Negacionisme i nostàlgies perilloses

2009-06-04T10:06:00.000-07:00

Hitler va acabar suïcidant-se, mentre el nazisme era esclafat per l’exèrcit soviètic i els Aliats. Però encara hi ha nostàlgics que el veneren i n’exalten les seves gestes; agrupacions neonazis que conspiren per continuar la seva tasca. Fins i tot hi ha qui nega que les cambres de gas i els seus més de 10 milions de víctimes hagin existit mai. Un d’aquests negacionistes és David Irving, historiador britànic, que l’any 2006 va ser condemnat per un tribunal austríac a tres anys de presó per negar l’existència de l’Holocaust. Però no va complir ni la meitat de la sentència, i mesos després estava a Kent, signant exemplars dels seus llibres. En aquesta localitat anglesa s’hi organitza cada estiu una trobada de cap de setmana per recrear moments de la Segona Guerra Mundial. Els amants d’aquell conflicte bèl·lic, i de tota la parafernàlia que comporta, es disfressen de soldats russos, francesos, anglesos, italians, nord-americans... i també nazis. De fet –segons el reportatge Weekend Nazis de la BBC– l’alemany és el bàndol més sol·licitat. També hi ha qui aprofita la trobada per vendre merchandising amb el rostre de Hitler i l’esvàstica, roba i objectes de l’època, bibliografia antisemita i d’altres andròmines que fan apologia del nazisme i neguen l’Holocaust. Activitat perseguida per la justícia a Alemanya i Àustria, però no tant a la resta de països del món, malgrat l’esforç de moltes organitzacions contra la intolerància, que treballen per prohibir tot allò que nega les tràgiques conseqüències del Règim Nazi.

Ahir, el pare Hilari Raguer (monjo de Montserrat i historiador especialitzat en la Guerra Civil Espanyola) parlava a El País d'un altre negacionisme que li preocupa: aquell que nega els crims de la repressió del Règim Franquista...

"NO ÉS LOST", però ho sembla

2009-06-04T09:44:00.000-07:00

Atenció a la portada del passat dimarts 2 de juny del diari argentí Crítica de la Argentina...

...comparant l'accident del vol AF-447 amb el de l'Oceanic 815. Un lligam entre la realitat i la ficció que tots els seguidors de la sèrie Lost havíem fet. Però ningú pensava que hi hauria algun mitjà capaç de posar-ho a la portada. Almenys, jo.

¿Creieu que és acceptable com a titular de periodisme seriós? ¿Creieu que és una falta de respecte a les víctimes? ¿Creieu que trobaran las caixes negres abans de que deixin d'emetre el seu pip submarí, d'aquí a un mes?

Un flac favor a la genial obra de Larsson

2009-05-31T11:59:00.000-07:00

N’he parlat tant (he marejat tant la perdiu...) que la primera pel·li de la trilogia cinematogràfica basada en les inoblidables novel·les escrites per Stieg Larsson, mereix un post amb unes quantes veritats i una advertència.

Començaré per l’advertència. La pel·li conté spoilers (que ya les vale als guionistes). O el que és el mateix: qui no hagi llegit la segona novel·la, veurà coses a la primera pel·li que no hauria de veure. Que no hauria de saber, vaja. I això és lleig. I ara les veritats (que molts em direu que són òbvies, i tindreu raó). La versió en cel·luloide no li arriba ni a la sola de les sabates a la versió literària original. I punt. (I argumentaré una mica la darrera afirmació, no fos cas que se'm titllés de Boyero.) A la pel·li hi falten personatges, i alguns dels que sí que hi surten, estan o mal o poc retratats. I l’argument està tan simplificat que un fins i tot pateix pels pobres que no hagin llegit el llibre, no sigui que no entenguin algun detall important.

I m'aturo aquí, per evitar spoilers. Però vaja, malgrat que els hi desitjo molt d'èxit, i que visualment són espectaculars i que, en el fons, estic content d'haver pogut veure a la gran pantalla una història tan potent i que ens ha emocionat tant, la conclusió és que, al costat de les novel·les, aquestes pel·lícules no valen res. Alguns direu que ja m’ho havíeu advertit, i no em caurà cap anell per admetre que teníeu raó (tampoc en porto, de totes maneres).

El misteri del Baikal

2009-05-25T10:36:00.000-07:00

(Foto: by NASA)

Aquest post va dedicat a unes poques persones. Aquelles a les què els hi agrada pensar que hi ha coses ocultes darrere la cortina de veritats establertes que ho impregna i ho cobreix tot. Aquelles que quan hi ha dues maneres d’entendre o d’interpretar una notícia (la lògica i racional, per una banda, i la improbable però possible, per l’altra) opten per la més excitant, la que els fa volar la imaginació, i anar una mica més enllà d’allò que donem per sobreentès. Les mateixes persones que quan, el febrer passat, The Sun va insinuar que els de Google Maps havien descobert l’Atlàntida a prop de les Canàries, es van emocionar. Aquell dia era la possible troballa del mític continent desaparegut sota les aigües, fa milers d’anys... I avui és la descoberta per part de la Nasa de dues siluetes circulars, dues ombres misterioses, de 4,4 km de diàmetre, sota el gel del llac Baikal (Sibèria, Rússia), que també fan volar la imaginació i que ens poden recordar la forma de certes naus... espacials i extraterrestres. En fi. Segurament no serà res, i tot plegat tindrà una explicació racionalment avorrida, però mola pensar el contrari. Com deien en aquella inoblidable sèrie de TV: la verdad está ahí fuera. [Per cert, sí, m'encanten els programes de l'Iker Jiménez.]

60 holandesos amb sort

2009-05-23T12:08:00.000-07:00

Aquí a la Pompeu estem patint i esgarrapant els pupitres des de que vam rebre la llista amb les possibles pràctiques voluntàries per a aquest estiu. N'hi ha per tots els gustos: televisions, ràdios, agències, diaris en paper i diaris electrònics. Però al mateix temps estem vivint la puta dicotomia de pensar que a) aconseguir fer-se amb una de les opcions de la llista està de puta mare, perquè tots sabem que on realment se n’aprèn és treballant, però b) anem a parar on anem a parar, o no cobrarem ni un duro, o el que cobrem no ens servirà ni per pagar una cinquena part del lloguer del pis diminut en el què vivim. Malgrat tot, la majoria somiem en pillar un bon mitjà i aprofitar-ho al màxim, of course. Paral·lelament, llegeixo que a Holanda el govern ha destinat 4 milions d’euros a una mena de súperbeques que serviran perquè 60 estudiants llicenciats en Periodisme (60 veritables escollits) cobrin un salari de veritat, durant 2 anys. En fi. Com diria la Sílvia, ahí lo dejo.

Millennium I (29 maig)

2009-05-22T04:41:00.000-07:00

Feu clic aquí, per veure'l a pantalla completa.

Un Kindle per a Eco

2009-05-20T13:10:00.000-07:00

M’encanta la definició que fa Umberto Eco de Silvio Berlusconi. Pel mític semiòleg piamontès, el primer ministre italià no és res més que "un explicador d’acudits que es mostra com un cabdill". Però el que volia destacar avui és que l'autor d’El nom de la rosa s'ha afegit al debat sobre el futur dels llibres i els diaris en paper, en front del cada cop més hegemònic format digital. Eco, que dimarts va rebre la medalla d’or del Círculo de Bellas Artes de Madrid, diu que ho té molt clar. Si hagués de deixar un missatge pel futur, ho faria en paper. "He contemplat exemplars escrits fa 1.000 anys –va dir–, però en canvi no sabem quant pot durar un disquet d’ordinador". Segurament molt menys. Però una cosa és el millor format per preservar la informació a través del temps, i l’altra el suport amb més futur per consultar aquesta mateixa informació, cada dia. Eco també ho té clar: el llibre electrònic, segons ell, no substituirà el llibre clàssic, en canvi sí que és provable que els suports digitals rellevin la premsa editada en paper. Ho defensa en el seu nou llibre, No esperéis libraros de los libros, obra nascuda de la ploma de l'autor italià arran d'un debat que va tenir amb el cineasta i guionista francès, Jean-Claude Carriere. Segur que els responsables de Sony i Amazon, cadascú per la seva banda, ja estan enviant un del seus ginys digitals perquè Eco els faci propaganda.

L’elegant blanc i negre de Timm Kölln

2009-05-18T06:00:00.000-07:00

Timm Kölln és un fotògraf que, en un món en color, retrata personalitats esportives en blanc i negre, i que, a més, ho broda. Tot i estar especialitzat en capturar ciclistes amb la seva càmera, aquest diumenge vam poder veure fotografies seves il·lustrant un reportatge sobre el celebrat entrenador blaugrana. Avui trobareu una foto feta per ell a la pàgina 60 de l’edició en paper. [Per cert, ¿algú sap per què no apareixen a la versió electrònica, les imatges que trobem al diari?] Kölln treballa sobretot en B/N però també s’atreveix amb el color. Artista freelance i genial, ven les seves obres a revistes i diaris, i també a particulars. Als que us agradi la fotografia, no us perdeu la seva web.

Mor l'escriptor i poeta Mario Benedetti

2009-05-18T02:11:00.000-07:00

Compañera
usted sabe
puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted

es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.

(Hagamos un trato. Mario Benedetti.)

Per mi era el poeta dels enamorats en llengua castellana. Ho feia fàcil, senzill, amb tendresa i amb una sinceritat exaltada. I, sobretot, sabia com fer-ho sense sonar cursi. Quan ell el conjurava, l'amor era pura màgia quotidiana. Els poemes que vaig llegir-li estaven fets de petites carícies, de mirades, de complicitats, de desitjos i d’esperances. Amb ell mor un poeta extremadament sensible... amb qui molts havíem fet un pacte, perquè ens ensenyés a volar sense cursileries, només sentiments a flor de pell.

Cortines de fum

2009-05-17T05:30:00.000-07:00

El suplement Domingo d’El País d'avui té quatre grans personatges principals, més que merescuts. L'actual entrenador del Barça, amb el retrat íntim Pep, símbolo; Pep mito, il·lustrat per tres magnífiques fotografies en blanc i negre. Els protagonistes no sempre voluntaris dels vídeos més vistos a Youtube. El recentment desaparegut Antonio Vega. I, finalment, el Robin Hood de la banca, Enric Duran (que va obtenir gairebé mig milió d’euros demanant préstecs a quasi 40 entitats bancàries, inventant-se empreses i nòmines, només per posar de manifest i denunciar els mals hàbits i les debilitats del sistema financer imperant). El periodista Jesús García ha anat a visitar-lo recentment a Can Brians. D’aquest reportatge, entre d’altres coses, em quedo amb una idea que Duran deixa sobre la taula a través de García. Copio i enganxo:

"...hasta que el pasado 17 de marzo (seis meses después de saltar a la fama) ofreció una rueda de prensa para presentar una nueva revista, Podemos. Los Mossos d'Esquadra le detuvieron aquella misma tarde en el rectorado de la Universidad de Barcelona, donde coincidió con los estudiantes encerrados para protestar por el proceso de Bolonia. "Estuve trabajando muchas horas con el ordenador y desesperé a los policías. ¡Pensaban que no iba a acabar nunca!". Al día siguiente, la policía desalojó también a los estudiantes, lo que degeneró en una batalla campal. Duran cree que no fue gratuito e interpreta los disturbios [del fatídic 18 de març, a plaça Universitat, al migdia, i Via Laietana, per la nit] como una "cortina de humo buscada por la policía" para ocultar su arresto."

No resulta descabellat pensar que té raó amb això de la cortina de fum. De ser així, però, les desproporcionades càrregues policials d’aquells dies serien encara més flagrants. I, un cop més, quedaria palès que qui té la capacitat de decidir l’Agenda Setting té un poder enorme.

“Me vais a comer el coño por decreto”, va dir l’emperadriu Wu Hou

2009-05-15T10:38:00.000-07:00

Copio literalment del consultori de la Vampirella (pàg. 15, suplement EP3, El País, divendres 15 de maig de 2009): “Se cuenta que la emperatriz china Wu Hou*, en el siglo VII, promulgó un decreto por el cual todos los visitantes ilustres o miembros del gobierno que pasaran por su palacio tenían la obligación de practicar el cunnilingus con ella; tal vez sólo sea una leyenda”.

És part de la resposta de la Vampirella a un noi que preguntava sobre l’origen de l’expressió “cunnilingus”, que, com tots sabeu, dóna nom a l’acció de donar-li plaer oral a una dona. Trobo que és una llegenda d’allò més estimulant... En fi. Bon cap de setmana a tothom que llegeix aquest bloc.

(*Segons l’entrada en castellà de la paraula “cunnilingus” de la Wikipèdia, l’emperadriu es deia Wu Zetian i no Wu Hou. Sembla que Zhou era la seva dinastia...)

Estrella de la Mort vs Enterprise

2009-05-14T11:38:00.000-07:00

¿Qui no ha pensat mai en barrejar mitologies, personatges de novel·les, sèries o pel·lícules diferents en una mateixa ficció, encara que sigui per un minut? No us perdeu aquest vídeo "rodat per un periodista intrèpid", en plan Callejeros, que mostra la destrucció de la nau Enterprise (d'Star Trek) per part de l'Estrella de la Mort de l'Imperi (d'Star Wars).

Xiulets silenciats per TVE

2009-05-14T02:37:00.000-07:00

La majoria d’aficionats del Bilbao i del Barça reunits ahir al camp del València per a la final de la Copa van xiular l’himne espanyol, al principi del partit. Però els realitzadors de TVE van ser ràpids (i poc, o massa, professionals) i van connectar amb San Mamés per amagar el que estava passant a Mestalla. Després, a la mitja part, van emetre-ho en diferit i amb els xiulets silenciats. Van demanar disculpes i van escudar-se en un error humà. Per favor... On queda la imparcialitat del que s’hauria de limitar a informar del que està passant? Creia que TVE havia millorat quan va marxar l’Urdaci, però veig que amb el PSOE continua igual. I és que Espanya és Espanya, és a dir: España. I el Rei i l’himne són intocables. I és clar, davant la tonteria de la televisió pública, cada mitjà se’n fa ressò a la seva manera. Seré tendenciós i n’escolliré tres. El País es manté bastant fidel als fets, que és el que s’espera d’un informatiu-interpretatiu; La Razón afirma que “Lo habían preparado algunos grupos independentistas”; i El Mundo aprofita per burxar a la televisió catalana i, per tant, als catalans, dient que “Los narradores de TV3 [dijeron]: 'Hay tanto ambiente que no hemos podido escuchar el himno'”. En fi.

[Afegit el mateix dia, després de dinar: la direcció de Televisió Espanyola ha reaccionat, i han destituit al director d'esports de la cadena.]

De moment, la Copa del Rei

2009-05-13T16:57:00.000-07:00

Post precipitat. Acabo d'arribar a casa després de viure el partit al bar (Cris i Suso, grandes!) i de "cobrir" les celebracions a Canaletes i a Plaça Catalunya. Penjo dues de les fotos fetes fa una estona. Barcelona torna a ser una ciutat en estat d'excepció. Per una banda, milers de barcelonins que passen del futbol però que igualment hauran de patir les molèsties del terrabastall blaugrana que sacsejarà el centre fins a la matinada. I per una altra els que aniran a dormir tard, borratxos i contents, i amb la samarreta del seu equip posada. Resumint: clàxons, càntics, crits, cervesa, banderes, petards... i un impressionant dispositiu policial. Al principi m'han registrat els Mossos abans de passar del carrer Tallers a la Rambla, i al final no m'han deixat pujar per Pelai per marxar: unes tanques ho impedien i s'havia de voltar per Bergara. Sembla que el Barça ja té el primer dels tres títols als què aspira aquesta temporada. Sento sirenes d'ambulàncies i de policies al carrer. Però apago l'ordinador i me'n vaig a dormir una mica. I demà serà un altre dia.

Mil leviatans de plàstic

2009-05-12T14:26:00.000-07:00

Qualsevol objecte de plàstic que puguem imaginar està flotant a les aigües d’algun oceà, ara mateix. Hem convertit els mars en deixalleries, on hi floten paranys mortals per a la fauna marina. Un exemple (entre molts altres): els tres milions de tones de plàstic que suren al voltant de Hawai*, tretze milions de quilòmetres quadrats d’escombraries. Monstres aquàtics creats per nosaltres mateixos. Milers de leviatans de PVC, sortits de la deixadesa i l’estupidesa de l’ésser humà, que cada any provoquen la mort per asfixia de centenars de milers d’aus i mamífers marins. Un crim silenciós però flagrant que no trigarà a esquitxar-nos la cara de sang.

Frase pamfletària i exagerada, la darrera. A vegades em passa. Però és que m’ha sortit així quan he escrit el text aquest matí, per a un exercici de l’assignatura de Redacció. Sigui com sigui, em venia de gust compartir la notícia, que no és pròpiament d’actualitat però que també mereix la nostra atenció. Demà ja parlaré (o no) del Barça. El post d’avui va dedicat al planeta. Bona nit.

*(De fet, no cal anar tan lluny, només cal mirar l'aigua del port de Barcelona.)

Ganivetades i llibertat d'expressió

2009-05-11T08:45:00.000-07:00

Com deien alguns companys als comentaris del post anterior: no sabem la sort que tenim de viure en un país on es respecta el dret a la llibertat d’expressió i es poden mantenir blocs sobre qualsevol tema (sempre i quan no atemptin, i això és bàsic, contra d’altres drets fonamentals de les persones). Està clar, que al costat d’aquests blocaires que, malgrat l’assetjament que pateixen, escriuen, nosaltres som com nens petits, fent gargots amb guixos de colors, al pati d’un col·legi... Però això no vol dir que el nostre país sigui exemplar i paradisíac, és evident que tal cosa no existeix, no pas en aquesta planeta. Que mira que n’arriba a ser de pantanós, això de la llibertat d’expressió; tant que encara hi ha qui ho confon amb el dret (inexistent) de poder fer apologia de qualsevol cosa, fins i tot de l’odi contra segons quins col·lectius. El País del passat dissabte recollia en un breu el procés judicial que s’ocupa actualment d’una associació neonazi d’aquest tipus. El fiscal demana que se’ls jutgi i se’ls hi tanqui la pàgina web, que, tot i que precisava haver-s’hi registrat, difonia ideologia d’ultradreta. I tot, un dia abans que els mitjans de comunicació es fessin ressò, per mitjà d’unes imatges esgarrifoses, d’una altra causa oberta: la que jutjarà a un noi de 23 anys per l’apunyalament d’un de 16, l’any 2007, al metro de Madrid.

Blocaires que, malgrat tot, escriuen

2009-05-09T02:06:00.000-07:00

Hi ha blocaires que molesten... al poder establert del seu país. Persones a les que, per bé o per mal, el hi ha tocat estar en el lloc i el moment “adequats”, i que, precisament per això, s’han convertit en testimonis privilegiats de certes realitats complicades. Són els ulls, les orelles i la boca de moviments de “resistència” contra les mateixes “actituds totalitàries” que pretenen boicotejar la seva activitat “periodística”. I no és només que puguin arribar a passar-les molt putes (persecució política, presó) pel què diuen a les seves bitàcoles, sinó senzillament que, a vegades, el simple gest de connectar-se a Internet per penjar les seves actualitzacions es converteix en una carrera d’obstacles, no sempre fàcil de superar. El passat 23 de febrer, El País publicava un reportatge sobre el cas xinés. Aquest dissabte, podem llegir sobre el cas cubà, al mateix diari. No els comparo, perquè estem parlant de dos països amb històries, tradicions, trajectòries i realitats diferents. Però sí que poso al mateix sac la vocació informativa (i política, està clar) de tots aquests blocaires que, malgrat tot, segueixen escrivint.

Foto: El blocaire Zhang Shihe (Xina) fotografiat per José Reinoso d'El País. No us perdeu el gat ros i blanc, enroscat sobre el llit, i aliè (o no, qui sap) a tot l'enrenou que s'arremolina al voltant del seu amo.

Buscant la Lisbeth amb una Olympus 840

2009-05-07T13:52:00.000-07:00

Aquest dijous, al metro hi havia un paio una mica estrany, que es passejava pels vagons i els passadissos, armat amb una càmera digital compacta OLYMPUS 840, i no parava de retratar cartells i senyals...

Era un paio alt, amb ulleres de pasta negra, cabell curt, una mica despentinat, i barba de 4 dies. Duia texans blaus i camisa lila de màniga curta, descorda a mig pit. Era jo, vaja. Buscava el cartell publicitari d’una de les pel·lis més esperades (almenys per mi) d’aquesta primavera.

Rafael Olmos torna a tenir feina

2009-05-07T10:36:00.000-07:00

Segur que molts no podieu ni dormir, pensant en la complicada situació laboral, tenint en compte la conjuntura econòmica mundial, del que era director dels Mossos d'Esquadra fins el dia en què el conseller Joan Saura va decidir rellevar-lo del càrrec, per frenar les crítiques que plovien sobre el departament d'Interior, arran de la desproporcionada actuació de la policia catalana contra els estudiants anti-Bolonya, aquell fatídic 18 de març. Va ser una jugada mestra, tot i que molt suada. Es sacrifica una torre per salvar el rei, i així es pot continuar la partida. Olmos se n'anava a l'atur, substituït per Delort, i tira milles... Doncs bé, tothom tranquil, l'ex-director dels Mossos ha estat nomenat assessor de l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya, un càrrec creat expressament per a l'ocasió. Olmos supervisarà el pla d'estudis dels futurs agents de policia al centre de formació de Mollet del Vallès, que també prepara policies locals, bombers, agents rurals i membres de protecció civil. Això sí, pobre, es veu que amb el canvi, en comptes dels 90.000 euros anuals que cobrava com a director dels Mossos, en cobrarà 65.000, segons El País, però vaja, arri poc o molt, que diria el meu avi. En fi.

Resultats de l'enquesta d'el·laboració pròpia sobre quants títols guanyarà el Barça aquesta temporada

2009-05-07T05:19:00.000-07:00

La pregunta que plantejava era si pensaveu que el Barça guanyaria Lliga, Copa i Champions, aprofitant l'embranzida del 2 a 6. Es podia votar una de les 5 opcions fins ahir al vespre (abans del Chelsea-Barça) i ho han fet 13 persones. Doncs bé, de més a menys, els resultats han estat:
-6 persones han contestat "I a mi què cony m'importa"
-5 han assegurat que "Evidentment! És que encara hi ha algú que ho dubti?"
-1 ha dit que "No; de fet crec que Guardiola no és l'adequat"
-i 1 altra que "La Lliga i la Copa, sí; però la Champions t'ho diré després del partit contra el Chelsea"... del què dedueixo que, avui, aquesta persona votaria la segona opció més triada, la del Evidentment...
Resumint: veig que aquest bloc té tants lectors 100% futboleros com lectors que passen olímpicament del futbol. Gràcies a les 13 persones que van participar.

Un Barça èpic es classifica per la final de Roma amb un golàs a l'últim minut

2009-05-06T14:43:00.000-07:00

Fa poc més d'una hora i mitja que s'ha acabat el partit. Escric embriagat per la cervesa consumida al bar i per la febre barcelonista que impregna la ciutat. El Barça, tal i com estaven anant les coses, necessitava una genialitat per superar l'eliminatòria, un gest d'alguna de les seves estrelles per superar un partit en el qual tenia el control de la pilota, però no del joc. I al final ha sigut el triplet Eto'o, Messi i Iniesta el que ha aportat l'èpica necessària. Quatre dies després del 2 a 6 a Madrid, l'equip blaugrana es classifica per la final de la Copa d'Europa amb un golàs a l'últim minut del temps afegit. El Chelsea i Stamford Bridge emmudeixen, sota una gerra d'aigua freda; Guardiola arranca a córrer d'alegria per la banda, però sense descamisar-se; l'equip somia amb Roma després de suar i patir durant 93 minuts; i els seguidors de Barcelona omplen Canaletes, un cop més. Les possibles mans de després portaran cua (jo mateix no estic segur de què significaven) però no esborran la victòria èpica d'aquest Barça de llegenda. (Gràcies, Suso i Cris, per acompanyar-me fins a la catarsi final).