Martorell Negre, el meu nou blog

El meu nou blog es diu Martorell Negre
i el trobareu en aquesta adreça:

http://martorellnegre.blogspot.com/

Montcada, dedicat a la Isa

Imatges del carrer Montcada, palacetes. Fes clic per ampliar.

Roldán: vivito y coleando, y amb el botí pràcticament intacte

Copio i enganxo un fragment del reportatge (la realitat supera la ficció) sobre l'exdirector de la Guàrdia Civil, publicat el cap de setmana a El País:

"...La carrera que libraron peritos, policías y fiscales en España contra los testaferros contratados por Paesa la ganaron estos últimos por goleada. Los dos principales artesanos de la ocultación del botín suizo se han llevado sus secretos a la tumba. El 31 de agosto de 1994, un mes después de que las autoridades de Singapur se negaran a colaborar, el testaferro Aberlé, de 59 años, el leal fiduciario de Paesa desde su etapa de banquero en la Guinea del dictador Macías, fue hallado muerto en el hotel Mont Blanc, una residencia para vagabundos y prostitutas en Courage, localidad separada de Ginebra por el río L'Aure. José Luis Rodríguez, un malagueño amigo de Paesa, regentaba el establecimiento. El hombre que movió los 10 millones de euros de Roldán vivía como un mendigo en la habitación número 15, no tenía relación con su ex mujer ni con sus dos hijos y los 625 euros que costaba su manutención los abonaba el Hospicio General de Ginebra. "Mi padre trabajó durante toda su vida para Paesa", reconocen sus hijos, que entregaron al periodista sus agendas en las que aparecen múltiples gestiones para el ex espía del Ministerio del Interior.

La suerte de Jean Henry, el otro testaferro que vino a Madrid a abrir las cuentas en el Aresbank conducido supuestamente por Agustín Guardia, el abogado de Roldán, fue más trágica y novelesca. Dos años después, el 27 de julio de 1996, la policía lo encontró muerto en su apartamento de Ginebra, en el número 52 de la calle Liotard, una casa sencilla de cinco alturas. Tenía un disparo en la cabeza. Henry supuestamente se suicidó, estaba separado, no tenía hijos y su único compañero era el alcohol. Nadie se interesó por él y el Estado se hizo cargo de los gastos del entierro. Sus restos reposan en una tumba de anónimos en el Jardín del Recuerdo del cementerio de San George, el lugar donde se entierra en Ginebra a los que nadie reclama. Los hombres que movieron el botín de Roldán no vivieron para contarlo. La elección para el trabajo sucio de dos personas desahuciadas parece tan calculada como escalofriante..."

Goyas 2010: Celda 211

M’ha agradat la frase "Amenábar tiene más goyas que el Prado", i el guió original que s'ha endut. Que la Mar Coll hagi guanyat amb Tres dies amb la família. El guió adaptat per El secreto de sus ojos, i l'actriu revelació. L’Actor al Tosar, grandiós, Malamaaadre. Les conyes del Segura i la Sardà. La tornada de l’Almodóvar. L’honorífic al Mercero. El millor documental pel millor documental (Garbo, l’espia). La revolució tranquila que aporta De la Iglesia. La millor pel·li a l’espectacular Celda 211 del genial Monzón. L’humor del gran Buenafuente, i el final apoteòsic, tret per l’esquena inclòs ("¿De qué os reís, cabrones? Qué gremio..."). Y los sueños, cine son.

Garbo, l'espia

Ja l’he vist, per fi.

Interessantíssim i divertit documental sobre la figura de Juan Pujol García, Garbo. Un català que, durant la Segona Guerra Mundial, treballà d’agent doble pels serveis secrets britànics i pels alemanys, enganyant a aquests últims.

Primer va intentar espiar pels anglesos, però no el van voler. Així que l’home va anar a trucar a la porta dels alemanys, que van acceptar. Garbo va vendre’ls-hi que els hi enviaria informació des de Londres, on realment no havia estat mai. En comptes d’això, va instal·lar-se en una ciutat de la costa portuguesa, prop de Lisboa, i des d’allà enviava els seus informes i els dels més de 20 agents que tenia al seu servei. Tot absolutament inventat, fruit de la seva fèrtil i prodigiosa imaginació. Fins i tot el seu complicat entramat d’informadors eren inventats, no existien.

Era un home sol enganyant tot el Tercer Reich.

I ho va fer tan bé, que al final els britànics van acabar per contractar-lo, ara sí, perquè espiés per a ells. Genial. Garbo tenia als alemanys tan ficats a la butxaca que va convèncer-los que el desembarc de Normandia (el Dia D i tot el que va comportar) era només una maniobra dels aliats per tapar la veritable acció definitiva: un desembarc massiu que tindria lloc al pas de Calais (i que mai es va produir).

De totes, maneres, gràcies a les mentides que Garbo redactava (en llarguíssims informes, plens de detalls inventats), l’engany va colar, i els alemanys no van prestar tota l’atenció que haguessin hagut de prestar a la mítica operació aliada del 6 de juny de 1944. La resta, com se sol dir, ja és Història.

Garbo va ser l’únic home condecorat pels dos bàndols. Després de la guerra va fondre’s, simulant la seva pròpia mort a l’Àfrica. Realment va travessar l’Atlàntic per establir-se a Veneçuela. Fins que l’any 1984 (40 anys després del Desembarc), un historiador dels serveis secrets britànics va acabar trobant-lo...

El documental, Garbo, l’espia, l’home que va salvar el món, explica tot això i més. Imprescindible i apassionant.

L'Escolar, el Garzón i el senyor Garbo

M'encanta l'èpica que aconsegueix insuflar aquest home a les seves columnes d'opinió. Per altra banda -avui aquest post és un mini programa doble-, tinc moltíssimes ganes de veure aquesta pel·lícula:

Spoiler: l'antològic pla seqüència de 'El secreto de sus ojos'

Volia veure-la quan la van estrenar, però no ho vaig fer. Me la van recomenar fa un parell de mesos, despertant-me'n les ganes de veure-la una altra vegada, però igualment, tampoc havia pogut ser. Fins avui.

Un amic me l'ha deixat en DVD. El secreto de sus ojos. Gran, grandiosa pel·lícula, com totes les que he vist de l'argentí Juan José Campanella. Bé, com totes no, és la millor de totes. Té humor, té sentiments, té discursos i diàlegs impagables, i és un thriller magnífic. Però sobretot té un pla seqüència de més de 6 minuts antològic. Grandiós.

Comença amb una toma aèrea per sobre la ciutat, que s'acosta poc a poc a un camp de futbol; sobrevola la gespa, seguint el joc que s'hi desenvolupa; passa de llarg, i fa cap a les grades, fins que es planta al costat del protagonista; i, des d'allà, comença una persecussió per les grades, els passadissos interiors i les escales de l'estadi, fins que s'acaba, més de sis minuts després, a la mateixa gespa del camp. Increible.

Si no heu vist la pel·li no mireu el video, perquè és crucial per a la història.

Hi ha moments per a escriure, i moments per a llegir.

Una dona que no en tenia cap culpa, i un noi exculpat una mica massa tard

Algunes vegades, els successos són encara més desgraciats i desafortunats que de costum. Llegiu, sinó, aquest. O aquest altre.

Embolica que fa fort. Editorials gremials pro Estatut

Que ningú s'enganyi. Que no postegi al meu petit far no vol dir que estigui allunyat de l'actualitat i apàtic, tot el contrari. Hi estic immers, llegint premsa per Internet, devorant diaris i llibres, entrevistant a fonts generoses i agraides, redactant reportatges finals, preparant la conclusió d'aquest trimestre esgotador. Però volia penjar un link que us portarà a l'editorial compartida que han publicat avui 12 diaris catalans. Ja sabeu, pel tema de la futura sentència del C0nstitucional sobre l'Estatut. Embolica que fa fort.

La imatge és de Wikipedia

El Club Bilderberg explicat per l'Arcadi Oliveres

Club Bilderberg. Entrevista a Arcadi Oliveres from AttacTV on Vimeo.

Una entrevista a la autora d'un dels llibres sobre aquest grup.

I algú que es pregunta com pot ser possible que si són tan poderosos i tan secrets, se'n sàpiguen tantes coses i, a sobre, se n'hagin publicat tants llibres, alguns d'ells editats per Planeta... El millor són les respostes que aporten els espontanis. Embolica que fa fort.

La pel·li que no va poder rodar el director més gran de la Història

De petit vaig veure Espartaco moltes vegades sense saber (perquè encara no m'hi fixava) que l'havia dirigit Stanley Kubrick. Va ser més tard, quan vaig caure embruixat per Pulp Fiction (Tarantino, 1994), quan vaig començar a perseguir els directors que s'amagaven darrere les meves pel·lícules preferides. El tema és que, un cop posat, vaig descobrir que de Kubrick m'agradaven totes: La naranja mecánica, La chaqueta metálica, Eyes Wide Shut, Senderos de gloria, El resplandor, i tota la resta. Kubrick era uns dels millors perquè s'endinsava en els seus projectes fins a les últimes conseqüències. Per preparar les seves pel·lis es documentava sense fre, de manera gairebé malaltissa. Per això passava 'tant' de temps entre títol i títol. La principal obsessió del realitzador nordamericà, autoexiliat a Anglaterra (on podia treballar sense ser molestat) era el perfeccionisme. També era un gran jugador d'escacs. Un apassionat de la ciència. Un home cultíssim i llegidíssim. I un cineasta cinèfil com pocs. Els crítics el consideren, amb raó, un dels millors.

Una de les meves teories conspiratives favorites és aquella que assegura que l'home no ha arribat mai a la lluna, que les imatges que tots coneixem les va rodar el mateix Kubrick. Sempre me l'havia imaginat a la seva mansió a les afores de Londres, rebent la visita anual d'un agent de la CIA que, sempre sense aixecar la veu, li 'demanava' que continués mantenint el secret, si volia evitar-se 'problemes'. Però això, segurament no ho podrem demostrar mai.

El que sí s'ha pogut demostrar és un altre mite que va créixer al voltant de la figura del genial director: que va dedicar mitja vida a preparar una pel·lícula sobre la vida de Napoleó Bonapart que mai va poder realitzar. Un megalòman biografiant-ne (en cel·luloide) a un altre. Hagués estat un film grandiós. De fet, Kubrick el va concebre tan grandiós que les productores no van acceptar de finançar-li el projecte. Havia documentat cada minut de la vida, i cada pensament, del cors. Havia localitzat tots el racons on havia deixat la seva petja l'emperador. Havia ideat vestits i maners de rodar batalles amb l'ajuda d'exèrcits reals que li haguessin interpretat els francesos i els russos de l'època. S'havia capbussat en el mite de l'home que va dirigir el destí de la França revolucionària i va canviar Europa i el món. Fins i tot havia escrit el guió. Només va faltar algú valent, que li pagués el somni. La Tachen acaba d'editar un cofre del tresor amb 10 llibres que n'expliquen tots els detalls (guió inclòs). Qui tingués la pasta que deu valer, per poder comprar-lo i descobrir la pel·lí que El Mestre no va poder rodar mai.

Si voleu saber-ne més, El País va dedicar-hi unes quantes pàgines, al dominical.

Seria massa vanitós pensar que estem sols a l'univers

[...siempre habrá mercado para ciertos periodistas, novelistas e investigadores con chalecos de muchos bolsillos***]

Sembla que la llum dels que busquen llums al cel s'extingeix. Uns diuen que l'ufologia agonitza, mentre uns altres aposten a que encara respira i té prou imaginació i empenta. A mi, tot i que no n'hagi portat mai, m'agraden les armilles amb moltes butxaques i las naves del misterio. Així que, per la meva banda, encara que només sigui per la necessitat vital de seguir somiant, m'apunto al segon grup, al dels que creuen que seria massa vanitós pensar que estem sols a l'univers.

'Asa Larsson [NO] se come a Stieg'

Un bon article sobre una novel·la determinada, te l'ha de vendre o te l'ha de destrossar. No crec que hi hagi terme mig. S'ha de prendre partit. Defensar l'obra o lapidar-la. Aquest 'repor' sobre el primer llibre de la sueca Asa Larsson (cap llaç familiar amb l'autor de la trilogia Millennium) pren la primera via. Començant pel titular (que jo he manipulat amb un 'no') i continuant per la descripció que fa de l'escriptora, i fins i tot per algunes de les declaracions, sucoses, com la de que l'autora d'aquesta novel·la negra "s'inspira en la biblia per les escenes violentes" (molt adient, tenint en compte que la trama d'Aurora boreal es summergeix en els crims d'una secta religiosa).
Només hi ha un problema: que el llibre no enganxa ni a tiros. Repeteixo: és la meva opinió personal. El més fort (del repor, no del llibre) són algunes afirmacions del tipus: "Stieg es frío. No hay emotividad en sus relatos. Asa sitúa a sus personajes en el Polo Norte, pero les da el calor de la cotidianidad y el costumbrismo". Per una banda, estic fart de sentir que els personatges de Larsson (Stieg) no tenen sentiments, perquè en tenen, i molts. (El trio Erika Berger, Mikael i el marit de la primera és impagable; la Salander és tot un món de sentiments, complicats però humans, i el seu primer tutor, o una de les seves amants, també; i aquests són només alguns exemples). I per l'altra, és que a mi el "costumbrismo" de la senyora Asa Larsson no m'emociona, m'adorm.

Però vaja, són maneres de veure-ho, suposo. Sigui como sigui, el repor que defenso i defensaré, malgrat aquesta afirmació sobre la fredor de Millennium i del fet que el llibre ressenyat no valgui la pena, funciona, com deia al principi, perquè et ven el llibre. Jo vaig córrer a comprar-me'l, almenys. Però, arribat a la pàgina 100, l'he hagut de tornar perquè no m'atrapava. Inmediatament he començat La solitud de Patrícia de Carles Quílez (novel·la negra, també, però de casa), i renoi, tan sols vaig per la pàgina 30 i ja em té enganxadíssim.

El segon tret és per rematar

Violència camorrista en pla picat, a la bella i perillosa Nàpols. Un fiscal italià ha fet públiques les imatges que va recollir una càmera de seguretat per veure si algú pot ajudar a la fiscalia a reconèixer l'assassí.

'Investigar es sufrir'

1/3

2/3

3/3

'Evocadora e inquietante'

Vet aquí el llop ibèric del què parlava el gran Félix Rodríguez de la Fuente. Aquesta vegada, retratat en ple salt, en plena nit. 'Evocadora e inquietante', l'han jutjat els membres del jurat del Veolia de Fotografia de Naturalesa 2009. Hi estic d'acord. Observeu la mirada de l'animal. Freda, concentrada, profunda, sàvia. L'autor és en José Luis Rodríguez (sense el Zapatero, suposo), fotògraf espanyol. Gran foto.

X de Violència

Està clar que la millor publicitat que poden fer-te és calificar la teva pel·lícula amb una escandalosa "X". I no pas per la seva accepció de mostrar imatges pornogràfiques, que és la més corrent, sinó per la de fer apologia de la violència. Això és el que li ha passat a Saw VI, l'última part d'aquesta saga que, en opinió d'un servidor, va començar amb una pel·lícula originalíssima i inoblidable (que vaig disfrutar en un passi de premsa, sessió matinal, al festival de Sitges, en el seu moment) i que ha continuat amb una sèrie de seqüeles, per mi, completament prescindibles. El resultat, si no canvien les coses, és que aquesta sisena part només podrà veure's en cinemes porno (a tot Espanya només n'hi ha cinc). Algú s'hi apunta?

"Vete a ver a Millet"

Demà Fèlix Millet cantarà davant del jutge, però ho farà a porta tancada. Haurem d'esperar el judici per veure'l explicar-se públicament. Avui, Agustí Fancelli resumia tot el que hem viscut del Cas Millet fins ara ("un presunto desvío de fondos de 1,3 millones -que luego fueron 3,3, luego 10, ahora se habla de 20- de una asociación cultural sin ánimo teórico de lucro") en un reportatge a El País, escandalosament ben escrit, i farcit de dades.

El cuarto libro que no llega y 'El hombre láser' como consuelo

Ens arriben noves informacions (o velles, però que no coneixíem) sobre el culebrot (trist, perquè cap família mereix aquests malsentesos, però menys la de l'home que sí estimava les dones) pels drets del llegat literari d'Stieg Larsson, que es disputen la seva vídua, per una banda, i el seu pare i el seu germà, per l'altra. Bé, no s'ho disputen, perquè els drets pertanyen al pare, i punt. Sembla que el quart volum existeix, que té unes 200 pàgines, que continua les aventures de la Salander i el Blomkvist, que aquesta vegada viatgen a Ciudad Juárez (Mèxic). [El que hem recorda que haig de llegir el llibre Huesos en el desierto de Sergio González.] I també a El País, però ahir, una altra info amb Larsson com a reclam: Debate ha comprat el llibre El hombre láser per a editar-lo a Espanya. Ja 'l'estan venent' com "el llibre que volia haver escrit el mateix Larsson". Un llibre que retrata el cas d'un assassí en sèrie que va actuar a Suècia a principis dels 90, matant només a immigrants.