Un bon article sobre una novel·la determinada, te l'ha de vendre o te l'ha de destrossar. No crec que hi hagi terme mig. S'ha de prendre partit. Defensar l'obra o lapidar-la. Aquest 'repor' sobre el primer llibre de la sueca Asa Larsson (cap llaç familiar amb l'autor de la trilogia Millennium) pren la primera via. Començant pel titular (que jo he manipulat amb un 'no') i continuant per la descripció que fa de l'escriptora, i fins i tot per algunes de les declaracions, sucoses, com la de que l'autora d'aquesta novel·la negra "s'inspira en la biblia per les escenes violentes" (molt adient, tenint en compte que la trama d'Aurora boreal es summergeix en els crims d'una secta religiosa).Només hi ha un problema: que el llibre no enganxa ni a tiros. Repeteixo: és la meva opinió personal. El més fort (del repor, no del llibre) són algunes afirmacions del tipus: "Stieg es frío. No hay emotividad en sus relatos. Asa sitúa a sus personajes en el Polo Norte, pero les da el calor de la cotidianidad y el costumbrismo". Per una banda, estic fart de sentir que els personatges de Larsson (Stieg) no tenen sentiments, perquè en tenen, i molts. (El trio Erika Berger, Mikael i el marit de la primera és impagable; la Salander és tot un món de sentiments, complicats però humans, i el seu primer tutor, o una de les seves amants, també; i aquests són només alguns exemples). I per l'altra, és que a mi el "costumbrismo" de la senyora Asa Larsson no m'emociona, m'adorm.
Però vaja, són maneres de veure-ho, suposo. Sigui como sigui, el repor que defenso i defensaré, malgrat aquesta afirmació sobre la fredor de Millennium i del fet que el llibre ressenyat no valgui la pena, funciona, com deia al principi, perquè et ven el llibre. Jo vaig córrer a comprar-me'l, almenys. Però, arribat a la pàgina 100, l'he hagut de tornar perquè no m'atrapava. Inmediatament he començat La solitud de Patrícia de Carles Quílez (novel·la negra, també, però de casa), i renoi, tan sols vaig per la pàgina 30 i ja em té enganxadíssim.
