Una dona que no en tenia cap culpa, i un noi exculpat una mica massa tard

Algunes vegades, els successos són encara més desgraciats i desafortunats que de costum. Llegiu, sinó, aquest. O aquest altre.

Embolica que fa fort. Editorials gremials pro Estatut

Que ningú s'enganyi. Que no postegi al meu petit far no vol dir que estigui allunyat de l'actualitat i apàtic, tot el contrari. Hi estic immers, llegint premsa per Internet, devorant diaris i llibres, entrevistant a fonts generoses i agraides, redactant reportatges finals, preparant la conclusió d'aquest trimestre esgotador. Però volia penjar un link que us portarà a l'editorial compartida que han publicat avui 12 diaris catalans. Ja sabeu, pel tema de la futura sentència del C0nstitucional sobre l'Estatut. Embolica que fa fort.

La imatge és de Wikipedia

El Club Bilderberg explicat per l'Arcadi Oliveres

Club Bilderberg. Entrevista a Arcadi Oliveres from AttacTV on Vimeo.

Una entrevista a la autora d'un dels llibres sobre aquest grup.

I algú que es pregunta com pot ser possible que si són tan poderosos i tan secrets, se'n sàpiguen tantes coses i, a sobre, se n'hagin publicat tants llibres, alguns d'ells editats per Planeta... El millor són les respostes que aporten els espontanis. Embolica que fa fort.

La pel·li que no va poder rodar el director més gran de la Història

De petit vaig veure Espartaco moltes vegades sense saber (perquè encara no m'hi fixava) que l'havia dirigit Stanley Kubrick. Va ser més tard, quan vaig caure embruixat per Pulp Fiction (Tarantino, 1994), quan vaig començar a perseguir els directors que s'amagaven darrere les meves pel·lícules preferides. El tema és que, un cop posat, vaig descobrir que de Kubrick m'agradaven totes: La naranja mecánica, La chaqueta metálica, Eyes Wide Shut, Senderos de gloria, El resplandor, i tota la resta. Kubrick era uns dels millors perquè s'endinsava en els seus projectes fins a les últimes conseqüències. Per preparar les seves pel·lis es documentava sense fre, de manera gairebé malaltissa. Per això passava 'tant' de temps entre títol i títol. La principal obsessió del realitzador nordamericà, autoexiliat a Anglaterra (on podia treballar sense ser molestat) era el perfeccionisme. També era un gran jugador d'escacs. Un apassionat de la ciència. Un home cultíssim i llegidíssim. I un cineasta cinèfil com pocs. Els crítics el consideren, amb raó, un dels millors.

Una de les meves teories conspiratives favorites és aquella que assegura que l'home no ha arribat mai a la lluna, que les imatges que tots coneixem les va rodar el mateix Kubrick. Sempre me l'havia imaginat a la seva mansió a les afores de Londres, rebent la visita anual d'un agent de la CIA que, sempre sense aixecar la veu, li 'demanava' que continués mantenint el secret, si volia evitar-se 'problemes'. Però això, segurament no ho podrem demostrar mai.

El que sí s'ha pogut demostrar és un altre mite que va créixer al voltant de la figura del genial director: que va dedicar mitja vida a preparar una pel·lícula sobre la vida de Napoleó Bonapart que mai va poder realitzar. Un megalòman biografiant-ne (en cel·luloide) a un altre. Hagués estat un film grandiós. De fet, Kubrick el va concebre tan grandiós que les productores no van acceptar de finançar-li el projecte. Havia documentat cada minut de la vida, i cada pensament, del cors. Havia localitzat tots el racons on havia deixat la seva petja l'emperador. Havia ideat vestits i maners de rodar batalles amb l'ajuda d'exèrcits reals que li haguessin interpretat els francesos i els russos de l'època. S'havia capbussat en el mite de l'home que va dirigir el destí de la França revolucionària i va canviar Europa i el món. Fins i tot havia escrit el guió. Només va faltar algú valent, que li pagués el somni. La Tachen acaba d'editar un cofre del tresor amb 10 llibres que n'expliquen tots els detalls (guió inclòs). Qui tingués la pasta que deu valer, per poder comprar-lo i descobrir la pel·lí que El Mestre no va poder rodar mai.

Si voleu saber-ne més, El País va dedicar-hi unes quantes pàgines, al dominical.

Seria massa vanitós pensar que estem sols a l'univers

[...siempre habrá mercado para ciertos periodistas, novelistas e investigadores con chalecos de muchos bolsillos***]

Sembla que la llum dels que busquen llums al cel s'extingeix. Uns diuen que l'ufologia agonitza, mentre uns altres aposten a que encara respira i té prou imaginació i empenta. A mi, tot i que no n'hagi portat mai, m'agraden les armilles amb moltes butxaques i las naves del misterio. Així que, per la meva banda, encara que només sigui per la necessitat vital de seguir somiant, m'apunto al segon grup, al dels que creuen que seria massa vanitós pensar que estem sols a l'univers.

'Asa Larsson [NO] se come a Stieg'

Un bon article sobre una novel·la determinada, te l'ha de vendre o te l'ha de destrossar. No crec que hi hagi terme mig. S'ha de prendre partit. Defensar l'obra o lapidar-la. Aquest 'repor' sobre el primer llibre de la sueca Asa Larsson (cap llaç familiar amb l'autor de la trilogia Millennium) pren la primera via. Començant pel titular (que jo he manipulat amb un 'no') i continuant per la descripció que fa de l'escriptora, i fins i tot per algunes de les declaracions, sucoses, com la de que l'autora d'aquesta novel·la negra "s'inspira en la biblia per les escenes violentes" (molt adient, tenint en compte que la trama d'Aurora boreal es summergeix en els crims d'una secta religiosa).
Només hi ha un problema: que el llibre no enganxa ni a tiros. Repeteixo: és la meva opinió personal. El més fort (del repor, no del llibre) són algunes afirmacions del tipus: "Stieg es frío. No hay emotividad en sus relatos. Asa sitúa a sus personajes en el Polo Norte, pero les da el calor de la cotidianidad y el costumbrismo". Per una banda, estic fart de sentir que els personatges de Larsson (Stieg) no tenen sentiments, perquè en tenen, i molts. (El trio Erika Berger, Mikael i el marit de la primera és impagable; la Salander és tot un món de sentiments, complicats però humans, i el seu primer tutor, o una de les seves amants, també; i aquests són només alguns exemples). I per l'altra, és que a mi el "costumbrismo" de la senyora Asa Larsson no m'emociona, m'adorm.

Però vaja, són maneres de veure-ho, suposo. Sigui como sigui, el repor que defenso i defensaré, malgrat aquesta afirmació sobre la fredor de Millennium i del fet que el llibre ressenyat no valgui la pena, funciona, com deia al principi, perquè et ven el llibre. Jo vaig córrer a comprar-me'l, almenys. Però, arribat a la pàgina 100, l'he hagut de tornar perquè no m'atrapava. Inmediatament he començat La solitud de Patrícia de Carles Quílez (novel·la negra, també, però de casa), i renoi, tan sols vaig per la pàgina 30 i ja em té enganxadíssim.

El segon tret és per rematar

Violència camorrista en pla picat, a la bella i perillosa Nàpols. Un fiscal italià ha fet públiques les imatges que va recollir una càmera de seguretat per veure si algú pot ajudar a la fiscalia a reconèixer l'assassí.

'Investigar es sufrir'

1/3

2/3

3/3

'Evocadora e inquietante'

Vet aquí el llop ibèric del què parlava el gran Félix Rodríguez de la Fuente. Aquesta vegada, retratat en ple salt, en plena nit. 'Evocadora e inquietante', l'han jutjat els membres del jurat del Veolia de Fotografia de Naturalesa 2009. Hi estic d'acord. Observeu la mirada de l'animal. Freda, concentrada, profunda, sàvia. L'autor és en José Luis Rodríguez (sense el Zapatero, suposo), fotògraf espanyol. Gran foto.

X de Violència

Està clar que la millor publicitat que poden fer-te és calificar la teva pel·lícula amb una escandalosa "X". I no pas per la seva accepció de mostrar imatges pornogràfiques, que és la més corrent, sinó per la de fer apologia de la violència. Això és el que li ha passat a Saw VI, l'última part d'aquesta saga que, en opinió d'un servidor, va començar amb una pel·lícula originalíssima i inoblidable (que vaig disfrutar en un passi de premsa, sessió matinal, al festival de Sitges, en el seu moment) i que ha continuat amb una sèrie de seqüeles, per mi, completament prescindibles. El resultat, si no canvien les coses, és que aquesta sisena part només podrà veure's en cinemes porno (a tot Espanya només n'hi ha cinc). Algú s'hi apunta?