31 de maig 2009

Un flac favor a la genial obra de Larsson

N’he parlat tant (he marejat tant la perdiu...) que la primera pel·li de la trilogia cinematogràfica basada en les inoblidables novel·les escrites per Stieg Larsson, mereix un post amb unes quantes veritats i una advertència.

Començaré per l’advertència. La pel·li conté spoilers (que ya les vale als guionistes). O el que és el mateix: qui no hagi llegit la segona novel·la, veurà coses a la primera pel·li que no hauria de veure. Que no hauria de saber, vaja. I això és lleig. I ara les veritats (que molts em direu que són òbvies, i tindreu raó). La versió en cel·luloide no li arriba ni a la sola de les sabates a la versió literària original. I punt. (I argumentaré una mica la darrera afirmació, no fos cas que se'm titllés de Boyero.) A la pel·li hi falten personatges, i alguns dels que sí que hi surten, estan o mal o poc retratats. I l’argument està tan simplificat que un fins i tot pateix pels pobres que no hagin llegit el llibre, no sigui que no entenguin algun detall important.

I m'aturo aquí, per evitar spoilers. Però vaja, malgrat que els hi desitjo molt d'èxit, i que visualment són espectaculars i que, en el fons, estic content d'haver pogut veure a la gran pantalla una història tan potent i que ens ha emocionat tant, la conclusió és que, al costat de les novel·les, aquestes pel·lícules no valen res. Alguns direu que ja m’ho havíeu advertit, i no em caurà cap anell per admetre que teníeu raó (tampoc en porto, de totes maneres).

25 de maig 2009

El misteri del Baikal


(Foto: by NASA)
Aquest post va dedicat a unes poques persones. Aquelles a les què els hi agrada pensar que hi ha coses ocultes darrere la cortina de veritats establertes que ho impregna i ho cobreix tot. Aquelles que quan hi ha dues maneres d’entendre o d’interpretar una notícia (la lògica i racional, per una banda, i la improbable però possible, per l’altra) opten per la més excitant, la que els fa volar la imaginació, i anar una mica més enllà d’allò que donem per sobreentès. Les mateixes persones que quan, el febrer passat, The Sun va insinuar que els de Google Maps havien descobert l’Atlàntida a prop de les Canàries, es van emocionar. Aquell dia era la possible troballa del mític continent desaparegut sota les aigües, fa milers d’anys... I avui és la descoberta per part de la Nasa de dues siluetes circulars, dues ombres misterioses, de 4,4 km de diàmetre, sota el gel del llac Baikal (Sibèria, Rússia), que també fan volar la imaginació i que ens poden recordar la forma de certes naus... espacials i extraterrestres. En fi. Segurament no serà res, i tot plegat tindrà una explicació racionalment avorrida, però mola pensar el contrari. Com deien en aquella inoblidable sèrie de TV: la verdad está ahí fuera. [Per cert, sí, m'encanten els programes de l'Iker Jiménez.]

23 de maig 2009

60 holandesos amb sort

Aquí a la Pompeu estem patint i esgarrapant els pupitres des de que vam rebre la llista amb les possibles pràctiques voluntàries per a aquest estiu. N'hi ha per tots els gustos: televisions, ràdios, agències, diaris en paper i diaris electrònics. Però al mateix temps estem vivint la puta dicotomia de pensar que a) aconseguir fer-se amb una de les opcions de la llista està de puta mare, perquè tots sabem que on realment se n’aprèn és treballant, però b) anem a parar on anem a parar, o no cobrarem ni un duro, o el que cobrem no ens servirà ni per pagar una cinquena part del lloguer del pis diminut en el què vivim. Malgrat tot, la majoria somiem en pillar un bon mitjà i aprofitar-ho al màxim, of course. Paral·lelament, llegeixo que a Holanda el govern ha destinat 4 milions d’euros a una mena de súperbeques que serviran perquè 60 estudiants llicenciats en Periodisme (60 veritables escollits) cobrin un salari de veritat, durant 2 anys. En fi. Com diria la Sílvia, ahí lo dejo.

22 de maig 2009

Millennium I (29 maig)

Feu clic aquí, per veure'l a pantalla completa.

20 de maig 2009

Un Kindle per a Eco

M’encanta la definició que fa Umberto Eco de Silvio Berlusconi. Pel mític semiòleg piamontès, el primer ministre italià no és res més que "un explicador d’acudits que es mostra com un cabdill". Però el que volia destacar avui és que l'autor d’El nom de la rosa s'ha afegit al debat sobre el futur dels llibres i els diaris en paper, en front del cada cop més hegemònic format digital. Eco, que dimarts va rebre la medalla d’or del Círculo de Bellas Artes de Madrid, diu que ho té molt clar. Si hagués de deixar un missatge pel futur, ho faria en paper. "He contemplat exemplars escrits fa 1.000 anys –va dir–, però en canvi no sabem quant pot durar un disquet d’ordinador". Segurament molt menys. Però una cosa és el millor format per preservar la informació a través del temps, i l’altra el suport amb més futur per consultar aquesta mateixa informació, cada dia. Eco també ho té clar: el llibre electrònic, segons ell, no substituirà el llibre clàssic, en canvi sí que és provable que els suports digitals rellevin la premsa editada en paper. Ho defensa en el seu nou llibre, No esperéis libraros de los libros, obra nascuda de la ploma de l'autor italià arran d'un debat que va tenir amb el cineasta i guionista francès, Jean-Claude Carriere. Segur que els responsables de Sony i Amazon, cadascú per la seva banda, ja estan enviant un del seus ginys digitals perquè Eco els faci propaganda.

18 de maig 2009

L’elegant blanc i negre de Timm Kölln

Timm Kölln és un fotògraf que, en un món en color, retrata personalitats esportives en blanc i negre, i que, a més, ho broda. Tot i estar especialitzat en capturar ciclistes amb la seva càmera, aquest diumenge vam poder veure fotografies seves il·lustrant un reportatge sobre el celebrat entrenador blaugrana. Avui trobareu una foto feta per ell a la pàgina 60 de l’edició en paper. [Per cert, ¿algú sap per què no apareixen a la versió electrònica, les imatges que trobem al diari?] Kölln treballa sobretot en B/N però també s’atreveix amb el color. Artista freelance i genial, ven les seves obres a revistes i diaris, i també a particulars. Als que us agradi la fotografia, no us perdeu la seva web.

Mor l'escriptor i poeta Mario Benedetti

Compañera
usted sabe
puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted

es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.


(Hagamos un trato. Mario Benedetti.)

Per mi era el poeta dels enamorats en llengua castellana. Ho feia fàcil, senzill, amb tendresa i amb una sinceritat exaltada. I, sobretot, sabia com fer-ho sense sonar cursi. Quan ell el conjurava, l'amor era pura màgia quotidiana. Els poemes que vaig llegir-li estaven fets de petites carícies, de mirades, de complicitats, de desitjos i d’esperances. Amb ell mor un poeta extremadament sensible... amb qui molts havíem fet un pacte, perquè ens ensenyés a volar sense cursileries, només sentiments a flor de pell.

17 de maig 2009

Cortines de fum

El suplement Domingo d’El País d'avui té quatre grans personatges principals, més que merescuts. L'actual entrenador del Barça, amb el retrat íntim Pep, símbolo; Pep mito, il·lustrat per tres magnífiques fotografies en blanc i negre. Els protagonistes no sempre voluntaris dels vídeos més vistos a Youtube. El recentment desaparegut Antonio Vega. I, finalment, el Robin Hood de la banca, Enric Duran (que va obtenir gairebé mig milió d’euros demanant préstecs a quasi 40 entitats bancàries, inventant-se empreses i nòmines, només per posar de manifest i denunciar els mals hàbits i les debilitats del sistema financer imperant). El periodista Jesús García ha anat a visitar-lo recentment a Can Brians. D’aquest reportatge, entre d’altres coses, em quedo amb una idea que Duran deixa sobre la taula a través de García. Copio i enganxo:

"...hasta que el pasado 17 de marzo (seis meses después de saltar a la fama) ofreció una rueda de prensa para presentar una nueva revista, Podemos. Los Mossos d'Esquadra le detuvieron aquella misma tarde en el rectorado de la Universidad de Barcelona, donde coincidió con los estudiantes encerrados para protestar por el proceso de Bolonia. "Estuve trabajando muchas horas con el ordenador y desesperé a los policías. ¡Pensaban que no iba a acabar nunca!". Al día siguiente, la policía desalojó también a los estudiantes, lo que degeneró en una batalla campal. Duran cree que no fue gratuito e interpreta los disturbios [del fatídic 18 de març, a plaça Universitat, al migdia, i Via Laietana, per la nit] como una "cortina de humo buscada por la policía" para ocultar su arresto."

No resulta descabellat pensar que té raó amb això de la cortina de fum. De ser així, però, les desproporcionades càrregues policials d’aquells dies serien encara més flagrants. I, un cop més, quedaria palès que qui té la capacitat de decidir l’Agenda Setting té un poder enorme.

15 de maig 2009

“Me vais a comer el coño por decreto”, va dir l’emperadriu Wu Hou

Copio literalment del consultori de la Vampirella (pàg. 15, suplement EP3, El País, divendres 15 de maig de 2009): Se cuenta que la emperatriz china Wu Hou*, en el siglo VII, promulgó un decreto por el cual todos los visitantes ilustres o miembros del gobierno que pasaran por su palacio tenían la obligación de practicar el cunnilingus con ella; tal vez sólo sea una leyenda”.


És part de la resposta de la Vampirella a un noi que preguntava sobre l’origen de l’expressió “cunnilingus”, que, com tots sabeu, dóna nom a l’acció de donar-li plaer oral a una dona. Trobo que és una llegenda d’allò més estimulant... En fi. Bon cap de setmana a tothom que llegeix aquest bloc.


(*Segons l’entrada en castellà de la paraula “cunnilingus” de la Wikipèdia, l’emperadriu es deia Wu Zetian i no Wu Hou. Sembla que Zhou era la seva dinastia...)

14 de maig 2009

Estrella de la Mort vs Enterprise


¿Qui no ha pensat mai en barrejar mitologies, personatges de novel·les, sèries o pel·lícules diferents en una mateixa ficció, encara que sigui per un minut? No us perdeu aquest vídeo "rodat per un periodista intrèpid", en plan Callejeros, que mostra la destrucció de la nau Enterprise (d'Star Trek) per part de l'Estrella de la Mort de l'Imperi (d'Star Wars).

Xiulets silenciats per TVE

La majoria d’aficionats del Bilbao i del Barça reunits ahir al camp del València per a la final de la Copa van xiular l’himne espanyol, al principi del partit. Però els realitzadors de TVE van ser ràpids (i poc, o massa, professionals) i van connectar amb San Mamés per amagar el que estava passant a Mestalla. Després, a la mitja part, van emetre-ho en diferit i amb els xiulets silenciats. Van demanar disculpes i van escudar-se en un error humà. Per favor... On queda la imparcialitat del que s’hauria de limitar a informar del que està passant? Creia que TVE havia millorat quan va marxar l’Urdaci, però veig que amb el PSOE continua igual. I és que Espanya és Espanya, és a dir: España. I el Rei i l’himne són intocables. I és clar, davant la tonteria de la televisió pública, cada mitjà se’n fa ressò a la seva manera. Seré tendenciós i n’escolliré tres. El País es manté bastant fidel als fets, que és el que s’espera d’un informatiu-interpretatiu; La Razón afirma que “Lo habían preparado algunos grupos independentistas”; i El Mundo aprofita per burxar a la televisió catalana i, per tant, als catalans, dient que “Los narradores de TV3 [dijeron]: 'Hay tanto ambiente que no hemos podido escuchar el himno'”. En fi.

[Afegit el mateix dia, després de dinar: la direcció de Televisió Espanyola ha reaccionat, i han destituit al director d'esports de la cadena.]

13 de maig 2009

De moment, la Copa del Rei



Post precipitat. Acabo d'arribar a casa després de viure el partit al bar (Cris i Suso, grandes!) i de "cobrir" les celebracions a Canaletes i a Plaça Catalunya. Penjo dues de les fotos fetes fa una estona. Barcelona torna a ser una ciutat en estat d'excepció. Per una banda, milers de barcelonins que passen del futbol però que igualment hauran de patir les molèsties del terrabastall blaugrana que sacsejarà el centre fins a la matinada. I per una altra els que aniran a dormir tard, borratxos i contents, i amb la samarreta del seu equip posada. Resumint: clàxons, càntics, crits, cervesa, banderes, petards... i un impressionant dispositiu policial. Al principi m'han registrat els Mossos abans de passar del carrer Tallers a la Rambla, i al final no m'han deixat pujar per Pelai per marxar: unes tanques ho impedien i s'havia de voltar per Bergara. Sembla que el Barça ja té el primer dels tres títols als què aspira aquesta temporada. Sento sirenes d'ambulàncies i de policies al carrer. Però apago l'ordinador i me'n vaig a dormir una mica. I demà serà un altre dia.

12 de maig 2009

Mil leviatans de plàstic

Qualsevol objecte de plàstic que puguem imaginar està flotant a les aigües d’algun oceà, ara mateix. Hem convertit els mars en deixalleries, on hi floten paranys mortals per a la fauna marina. Un exemple (entre molts altres): els tres milions de tones de plàstic que suren al voltant de Hawai*, tretze milions de quilòmetres quadrats d’escombraries. Monstres aquàtics creats per nosaltres mateixos. Milers de leviatans de PVC, sortits de la deixadesa i l’estupidesa de l’ésser humà, que cada any provoquen la mort per asfixia de centenars de milers d’aus i mamífers marins. Un crim silenciós però flagrant que no trigarà a esquitxar-nos la cara de sang.

Frase pamfletària i exagerada, la darrera. A vegades em passa. Però és que m’ha sortit així quan he escrit el text aquest matí, per a un exercici de l’assignatura de Redacció. Sigui com sigui, em venia de gust compartir la notícia, que no és pròpiament d’actualitat però que també mereix la nostra atenció. Demà ja parlaré (o no) del Barça. El post d’avui va dedicat al planeta. Bona nit.

*(De fet, no cal anar tan lluny, només cal mirar l'aigua del port de Barcelona.)

11 de maig 2009

Ganivetades i llibertat d'expressió

Com deien alguns companys als comentaris del post anterior: no sabem la sort que tenim de viure en un país on es respecta el dret a la llibertat d’expressió i es poden mantenir blocs sobre qualsevol tema (sempre i quan no atemptin, i això és bàsic, contra d’altres drets fonamentals de les persones). Està clar, que al costat d’aquests blocaires que, malgrat l’assetjament que pateixen, escriuen, nosaltres som com nens petits, fent gargots amb guixos de colors, al pati d’un col·legi... Però això no vol dir que el nostre país sigui exemplar i paradisíac, és evident que tal cosa no existeix, no pas en aquesta planeta. Que mira que n’arriba a ser de pantanós, això de la llibertat d’expressió; tant que encara hi ha qui ho confon amb el dret (inexistent) de poder fer apologia de qualsevol cosa, fins i tot de l’odi contra segons quins col·lectius. El País del passat dissabte recollia en un breu el procés judicial que s’ocupa actualment d’una associació neonazi d’aquest tipus. El fiscal demana que se’ls jutgi i se’ls hi tanqui la pàgina web, que, tot i que precisava haver-s’hi registrat, difonia ideologia d’ultradreta. I tot, un dia abans que els mitjans de comunicació es fessin ressò, per mitjà d’unes imatges esgarrifoses, d’una altra causa oberta: la que jutjarà a un noi de 23 anys per l’apunyalament d’un de 16, l’any 2007, al metro de Madrid.

9 de maig 2009

Blocaires que, malgrat tot, escriuen

Hi ha blocaires que molesten... al poder establert del seu país. Persones a les que, per bé o per mal, el hi ha tocat estar en el lloc i el moment “adequats”, i que, precisament per això, s’han convertit en testimonis privilegiats de certes realitats complicades. Són els ulls, les orelles i la boca de moviments de “resistència” contra les mateixes “actituds totalitàries” que pretenen boicotejar la seva activitat “periodística”. I no és només que puguin arribar a passar-les molt putes (persecució política, presó) pel què diuen a les seves bitàcoles, sinó senzillament que, a vegades, el simple gest de connectar-se a Internet per penjar les seves actualitzacions es converteix en una carrera d’obstacles, no sempre fàcil de superar. El passat 23 de febrer, El País publicava un reportatge sobre el cas xinés. Aquest dissabte, podem llegir sobre el cas cubà, al mateix diari. No els comparo, perquè estem parlant de dos països amb històries, tradicions, trajectòries i realitats diferents. Però sí que poso al mateix sac la vocació informativa (i política, està clar) de tots aquests blocaires que, malgrat tot, segueixen escrivint.
Foto: El blocaire Zhang Shihe (Xina) fotografiat per José Reinoso d'El País. No us perdeu el gat ros i blanc, enroscat sobre el llit, i aliè (o no, qui sap) a tot l'enrenou que s'arremolina al voltant del seu amo.

7 de maig 2009

Buscant la Lisbeth amb una Olympus 840

Aquest dijous, al metro hi havia un paio una mica estrany, que es passejava pels vagons i els passadissos, armat amb una càmera digital compacta OLYMPUS 840, i no parava de retratar cartells i senyals...





Era un paio alt, amb ulleres de pasta negra, cabell curt, una mica despentinat, i barba de 4 dies. Duia texans blaus i camisa lila de màniga curta, descorda a mig pit. Era jo, vaja. Buscava el cartell publicitari d’una de les pel·lis més esperades (almenys per mi) d’aquesta primavera.

Rafael Olmos torna a tenir feina

Segur que molts no podieu ni dormir, pensant en la complicada situació laboral, tenint en compte la conjuntura econòmica mundial, del que era director dels Mossos d'Esquadra fins el dia en què el conseller Joan Saura va decidir rellevar-lo del càrrec, per frenar les crítiques que plovien sobre el departament d'Interior, arran de la desproporcionada actuació de la policia catalana contra els estudiants anti-Bolonya, aquell fatídic 18 de març. Va ser una jugada mestra, tot i que molt suada. Es sacrifica una torre per salvar el rei, i així es pot continuar la partida. Olmos se n'anava a l'atur, substituït per Delort, i tira milles... Doncs bé, tothom tranquil, l'ex-director dels Mossos ha estat nomenat assessor de l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya, un càrrec creat expressament per a l'ocasió. Olmos supervisarà el pla d'estudis dels futurs agents de policia al centre de formació de Mollet del Vallès, que també prepara policies locals, bombers, agents rurals i membres de protecció civil. Això sí, pobre, es veu que amb el canvi, en comptes dels 90.000 euros anuals que cobrava com a director dels Mossos, en cobrarà 65.000, segons El País, però vaja, arri poc o molt, que diria el meu avi. En fi.

Resultats de l'enquesta d'el·laboració pròpia sobre quants títols guanyarà el Barça aquesta temporada

La pregunta que plantejava era si pensaveu que el Barça guanyaria Lliga, Copa i Champions, aprofitant l'embranzida del 2 a 6. Es podia votar una de les 5 opcions fins ahir al vespre (abans del Chelsea-Barça) i ho han fet 13 persones. Doncs bé, de més a menys, els resultats han estat:
-6 persones han contestat "I a mi què cony m'importa"
-5 han assegurat que "Evidentment! És que encara hi ha algú que ho dubti?"
-1 ha dit que "No; de fet crec que Guardiola no és l'adequat"
-i 1 altra que "La Lliga i la Copa, sí; però la Champions t'ho diré després del partit contra el Chelsea"... del què dedueixo que, avui, aquesta persona votaria la segona opció més triada, la del Evidentment...
Resumint: veig que aquest bloc té tants lectors 100% futboleros com lectors que passen olímpicament del futbol. Gràcies a les 13 persones que van participar.

6 de maig 2009

Un Barça èpic es classifica per la final de Roma amb un golàs a l'últim minut

Fa poc més d'una hora i mitja que s'ha acabat el partit. Escric embriagat per la cervesa consumida al bar i per la febre barcelonista que impregna la ciutat. El Barça, tal i com estaven anant les coses, necessitava una genialitat per superar l'eliminatòria, un gest d'alguna de les seves estrelles per superar un partit en el qual tenia el control de la pilota, però no del joc. I al final ha sigut el triplet Eto'o, Messi i Iniesta el que ha aportat l'èpica necessària. Quatre dies després del 2 a 6 a Madrid, l'equip blaugrana es classifica per la final de la Copa d'Europa amb un golàs a l'últim minut del temps afegit. El Chelsea i Stamford Bridge emmudeixen, sota una gerra d'aigua freda; Guardiola arranca a córrer d'alegria per la banda, però sense descamisar-se; l'equip somia amb Roma després de suar i patir durant 93 minuts; i els seguidors de Barcelona omplen Canaletes, un cop més. Les possibles mans de després portaran cua (jo mateix no estic segur de què significaven) però no esborran la victòria èpica d'aquest Barça de llegenda. (Gràcies, Suso i Cris, per acompanyar-me fins a la catarsi final).

5 de maig 2009

El mico, l'Hereu i el Tresserras

La imaginació d’un fotògraf aplicada al soporífer ambient d’una roda de premsa amb representants de l’Ajuntament i la Generalitat. Perquè maquetar la imatge de sempre (foto frontal de la taula dels ponents) era massa fàcil. L’atreviment i la genialitat estaven precisament en buscar aquest altre punt de vista. Un 10, pel Carles Ribas.

4 de maig 2009

La presumpta filla de l’assassí del zodíac

Un cop més, la realitat i la ficció es fonen; i en aquest cas no és ni que una superi a l’altra, ni que s’imitin entre elles, sinó un peix que es mossega la cua i tanca un cercle obert fa quatre dècades. Els rius de tinta i els programes especials que va inspirar la penúltima pel·li del genial director David Fincher, Zodiac (una ficció de l’any 2007 que reconstruïa el cas de l’assassí del zodíac, que va turmentar la ciutat de San Francisco a finals dels anys 60 i que va quedar sense resoldre), van fer que Deborah Pérez cregués reconèixer el seu pare, actualment difunt, en un dels retrats robots que va veure per televisió. I, ara, va i diu que vol que se sàpiga tota la veritat, i anuncia que està segura que el seu pare era l’assassí del zodíac, i que vol que la policia ho comprovi analitzant el seu ADN. I va El País, l’informatiu-interpretatiu espanyol per excel·lència, i titula “El ‘asesino del zodiaco’ regresa desde la tumba”, sense tallar-se ni un pèl, i col·loca l’article (genial i amb tot luxe de detalls sobre la història, tot sigui dit) a la setena pàgina de la seva edició en paper d’aquest diumenge passat. Googlejant he trobat una altra versió de la notícia que no difereix gens de la primera. I, més enllà de lo pel·liculero que em sembla tot plegat, hi ha una cosa que em crida l’atenció: tots dos mitjans deixen per l’últim paràgraf el fet que una germana de la senyora Pérez, en representació de la família, desmenteix les seves paraules i defensa la memòria del difunt pare de totes dues, de qui assegura que “no li hagués fet mal ni a una mosca”. En fi, seguirem pendents de l’actualitat, a veure com acaba tot plegat. (Del Youtube us enllaço la “decla” de la presumpta filla de l’assassí del zodíac, i el tràiler de la pel·li de Fincher.)

3 de maig 2009

Un Barça de llegenda

Si ells ho diuen, serà que ningú s’hi pot negar. Ells són els mitjans tradicionalment “madridistes”, i el que ningú pot negar és l’evidència del futbol de fantasia que practica el Futbol Club Barcelona aquesta temporada. A Marca arranquen amb “Celebración culé”, per continuar amb dos titulars definitius: “La derrota más dolorosa de la historia” i “Humillación para sentenciar la Liga”. Mentre que a As comencen parapetant-se darrere d’una mena de dossier de premsa internacional de la vetllada, “Prensa: fue un chorreo”, i continuen amb una contundent entrevista al capità Raúl, que diu “Viendo al Barça ganar tan fácil sentí mucha impotencia”. Aquest dissabte al vespre, estava jo amb dos amics (Cris i Suso) en un bar qualsevol de la capital catalana. L’ambient que s'hi respirava tenia aquella electricitat pròpia de les nits (i els partits) inoblidables (i perdoneu pel tòpic).
Dedico aquest post a tots aquells que ahir van vibrar d’il·lusió amb el 2 a 6; i molt especialment al meu avi, que no ha parat d’intentar que el seu nét li sortís culé, malgrat que el seu nét sempre hagi passat bastant del futbol.
(La foto és d’EFE)

2 de maig 2009

"Era un hombre tranquilo con las patillas bien rasuradas"

"Parece casi una frase de novela negra, pero lo primero, y lo último, que millones de holandeses han podido ver de Karst Tates, el compatriota de 38 años que el pasado jueves se lanzó al volante de su coche contra la familia real, fue su rostro ensangrentado y sin expresión...".

Em fascina, ja ho sabeu, la finíssima línia que moltes vegades separa la literatura del periodisme. Tan prima com la frontera entre els mals pensaments que floreixen en la ment d’un home desesperat i el moment en què aquest home decideix dur-los a terme, fins a les últimes conseqüències. Encara que després falli en l’intent (com tan bé resumeix el nostre company Jordi Caixàs, amb molt pocs pèls a la llengua). Per això he començat i acabaré el post d’avui amb fragments del genial article signat per la periodista Isabel Ferrer, des de La Haia, aparegut a l’edició en paper d'El País d’aquest dissabte. Perquè és un clar exemple de bon periodisme/ bona literatura. I perquè ella mateixa insinua a la primera línia l’estreta i apassionant relació que hi ha entre les novel·les negres i els successos. En el cas del senyor Karst Tates (que, salvant les distàncies, cada vegada em recorda més al que retrata la pel·li Taxi Driver), tot apunta que, acorralat per haver perdut la feina i l’apartament on vivia, va acabar decidint-se pel magnicidi. Per això va agafar el seu Suzuki i va saltar-se el cordó de seguretat de la desfilada del Dia de la Reina, festa nacional holandesa, per fer-li pagar a la Família Reial. Però va fallar, com tots sabem, provocant la mortaldat de sobres coneguda. O això és el que pensem. Perquè, com molt bé s'ha dit, el veritable motor dels seus actes se l’ha emportat a la tomba. Poca cosa més s’ha pogut sondejar del laberint del seus pensaments. Com diu Isabel Ferrer: "Era un hombre tranquilo con las patillas bien rasuradas", es lo más íntimo que se ha podido saber.