Un flac favor a la genial obra de Larsson

N’he parlat tant (he marejat tant la perdiu...) que la primera pel·li de la trilogia cinematogràfica basada en les inoblidables novel·les escrites per Stieg Larsson, mereix un post amb unes quantes veritats i una advertència.

Començaré per l’advertència. La pel·li conté spoilers (que ya les vale als guionistes). O el que és el mateix: qui no hagi llegit la segona novel·la, veurà coses a la primera pel·li que no hauria de veure. Que no hauria de saber, vaja. I això és lleig. I ara les veritats (que molts em direu que són òbvies, i tindreu raó). La versió en cel·luloide no li arriba ni a la sola de les sabates a la versió literària original. I punt. (I argumentaré una mica la darrera afirmació, no fos cas que se'm titllés de Boyero.) A la pel·li hi falten personatges, i alguns dels que sí que hi surten, estan o mal o poc retratats. I l’argument està tan simplificat que un fins i tot pateix pels pobres que no hagin llegit el llibre, no sigui que no entenguin algun detall important.

I m'aturo aquí, per evitar spoilers. Però vaja, malgrat que els hi desitjo molt d'èxit, i que visualment són espectaculars i que, en el fons, estic content d'haver pogut veure a la gran pantalla una història tan potent i que ens ha emocionat tant, la conclusió és que, al costat de les novel·les, aquestes pel·lícules no valen res. Alguns direu que ja m’ho havíeu advertit, i no em caurà cap anell per admetre que teníeu raó (tampoc en porto, de totes maneres).