3 de jul. 2009

Barcelona–Montserrat caminant amb un periquito

Un dia abans que l’entrenador Mauricio Pochettino pugés a peu a Montserrat, acompanyat de dos jugadors i d'alguns integrants del cos tècnic del RCD Espanyol, per complir la promesa que va formular quan l’equip lluitava per evitar el descens a Segona Divisió, vam pujar-hi dos companys de facultat i jo. La diferència és que ells només van caminar des de l’estació del Cremallera de Monistrol, que queda al peu de la muntanya, mentre que l’Àlex Biescas, l’Andrés Aznar i jo vam fer-ho des de Barcelona. Gairebé 60km en dotze hores.
L’Àlex és el soci vint mil i pico de l’Espanyol, i ell mateix es defineix com un “català emprenyat”. Al seu bloc hi explicava que el seu enuig es deu, en part, a la “manipulació subtil” de TV3 quan diu coses com que “la Champions és nostra”, quan els èxits són del club blaugrana, mentre que quan les victòries són blanc-i-blaves no semblen tan “nostres”. Diferències semàntiques, diu, que l’irriten. Però el motiu de la crònica d’avui no és aquest, sinó la promesa que, com l’entrenador argentí, va fer l’Àlex fa un mes i pico. Quan semblava que els periquitos estaven condemnats a baixar a Segona, va jurar que si finalment aconseguien salvar-se, aniria caminant des de Barcelona (que és on viu) fins a Montserrat. Per agrair-li el “miracle” a la Moreneta o a qui sigui que gestioni les gestes esportives allà dalt. Jo vaig dir-li que si ho feia, l’acompanyaria. Primer per ajudar-lo a complir el que havia promès, donat que jo coneixia el camí i ell no. I segon per cobrir la notícia en el sentit més clàssic del terme, igual que el passat mes de maig vaig estar totes les vegades que tocava a Canaletes. Així doncs, el dilluns 1 de juny (que teníem festa perquè era la segona Pasqua) vam quedar al principi de la Diagonal a les sis del matí. El pla, que vam executar sense problemes, era seguir l’antic traçat de la carretera Nacional (que actualment és un carrer amb diferents noms), passant per Esplugues, Sant Just i Sant Feliu, fins a Molins de Rei. Un cop allà, travessar els horts que s’escampen entre el Llobregat i el polígon industrial El Pla, fins que s’agafa el camí del riu. Vorejant-lo tota l’estona pel seu marge esquerra (entre autovies, autopistes i el traçat de l’AVE) s’arriba a Martorell.
Cinc hores de caminada, des de la capital. A les onze del matí creuàvem el Pont del Diable, i cinc minuts més tard seiem a reposar a l’ombra dels arbres de la plaça de la Creu, davant del Bar Manel. Ja érem (o encara érem, segons com es miri) a mig camí. Així que no vam perdre més temps que el necessari per rehidratar-nos una mica. A quarts de dotze deixàvem el poble enrere, direcció Olesa.
Érem tres pelegrins (un d’ells amb la samarreta blanc-i-blava penjada de la motxilla) avançant en fila índia pels vorals de la carretera de les Carpes. Sota un sol de justícia i amb la muntanya de Montserrat davant nostre, tremolosa per la calorada d'aquell migdia.

A les dues dinàvem un entrepà a l’entrada d’Olesa de Montserrat. A quarts de tres, després del cafè amb gel i el cigarret (ells, que fumen), vam tornar a carregar-nos les motxilles. La Muntanya Màgica, imponent i llunyana, seguia dibuixada a l’horitzó com un holograma. De fet, tan bon punt deixes enrere Molins de Rei i saltes al camí del riu (a la primera part de l'excusió), Montserrat està tota l’estona present, silenciosa, animant-te i provocant-te, tot alhora.
Abans d’arribar a la Puda, vam abandonar la carretera per enfilar el camí que duu a Sant Salvador de les Espases. Però nosaltres (encara) no anàvem tan amunt, sinó cap a l’Aeri, l’última parada tècnica abans d’afrontar la pujada definitiva al monestir des de la falda de la muntanya. Eren quarts de cinc de la tarda. Portàvem més de deu hores caminant. L’Àlex no podia suportar més el dolor que li feia el calçat, així que va decidir pujar amb la cistella. L’Andrés i jo, més avesats a les travesses llargues, estàvem decidits a arribar fins al final pel nostre propi peu. Així que vam enfilar des de la Colònia Gomis, pel “camí de les aigües”, plantant cara a la pendent. Gairebé cinquanta minuts de pujada ininterrompuda, ara esglaons de pedra, ara camí de terra, fins a la plaça del monestir. Allà estava ja l’Àlex, rebentat però content per haver tingut els pebrots de complir la seva promesa, i per la gesta que havia fet el seu equip (que continua a Primera, i estrena estadi). Havien estat onze hores i mitja de marxa. L’Àlex va fer-ho per periquito; l’Andrés i jo, senzillament pel gust d’estar “en camí”, suposo. Always on the road. Quan saps que tot el que necessites ho portes a la motxilla, i que el so de les botes batent la pols del camí i la sensació de llibertat són l’única cosa que importa.

(Publicat a L'Informador de Martorell, el divendre 3 de juliol de 2009)

4 comentaris:

Can Piqui Pugui ha dit...

feu un goig....

yoyelmundo ha dit...

Yo camino cada día 30 minutos (entre ir y volver del curro, sin contar ruedas de prensa xD) y además ya no como bocadillos, así que poco a poco me voy poninedo en forma, pero la burrada que hicisteis yo no la repetiria ni loca!! Mi tope está un poco más allá del pico aquél de Montserrat... xDD


Por cierto, hoy he visto el repor ese sobre las portadas de Larsson en El País y me he acordado automáticamente de tí. Qué fuelte. Yo siempre pensaba que tía de la portada era fea, pero en las fotos parece interesante.

¿Qué tal Público? Te shamo en breve!

Silviiigp ha dit...

Maravilloso tu, la crónica y los protagonistas. Jamás en la vida alguien hubiera dado un duro porque el Espanyol permaneciera en Primera esta temporada. Ni siquiera Alex, por eso se puso chulito y dijo lo de Montserrat. Y como un campeón lo logró. Lo lográsteis, of course. Grandes, sin más.

Tom Beiker ha dit...

ke gran sabia que hi havieu anat però necessitava proves!!

Un altre dia que ho feu (desenganyem-nos...l'any que ve l'Alex ho haurà de tornar a fer...) vinc amb vosaltres segur!!!

Que tal la vida bailet??? El público què?????