Un bon article sobre una novel·la determinada, te l'ha de vendre o te l'ha de destrossar. No crec que hi hagi terme mig. S'ha de prendre partit. Defensar l'obra o lapidar-la. Aquest 'repor' sobre el primer llibre de la sueca Asa Larsson (cap llaç familiar amb l'autor de la trilogia Millennium) pren la primera via. Començant pel titular (que jo he manipulat amb un 'no') i continuant per la descripció que fa de l'escriptora, i fins i tot per algunes de les declaracions, sucoses, com la de que l'autora d'aquesta novel·la negra "s'inspira en la biblia per les escenes violentes" (molt adient, tenint en compte que la trama d'Aurora boreal es summergeix en els crims d'una secta religiosa).Només hi ha un problema: que el llibre no enganxa ni a tiros. Repeteixo: és la meva opinió personal. El més fort (del repor, no del llibre) són algunes afirmacions del tipus: "Stieg es frío. No hay emotividad en sus relatos. Asa sitúa a sus personajes en el Polo Norte, pero les da el calor de la cotidianidad y el costumbrismo". Per una banda, estic fart de sentir que els personatges de Larsson (Stieg) no tenen sentiments, perquè en tenen, i molts. (El trio Erika Berger, Mikael i el marit de la primera és impagable; la Salander és tot un món de sentiments, complicats però humans, i el seu primer tutor, o una de les seves amants, també; i aquests són només alguns exemples). I per l'altra, és que a mi el "costumbrismo" de la senyora Asa Larsson no m'emociona, m'adorm.
Però vaja, són maneres de veure-ho, suposo. Sigui como sigui, el repor que defenso i defensaré, malgrat aquesta afirmació sobre la fredor de Millennium i del fet que el llibre ressenyat no valgui la pena, funciona, com deia al principi, perquè et ven el llibre. Jo vaig córrer a comprar-me'l, almenys. Però, arribat a la pàgina 100, l'he hagut de tornar perquè no m'atrapava. Inmediatament he començat La solitud de Patrícia de Carles Quílez (novel·la negra, també, però de casa), i renoi, tan sols vaig per la pàgina 30 i ja em té enganxadíssim.
1 comentari:
A vegades es confia massa en el poder que tenen els periodistas per influir en les nostres decisions personals… Em van regalar aquest llibre pel meu cumple, fa ja un mes. Vaig per la pàgina 58 i la trama no està del tot malamente, recordant-me molt més a l’estil Dan Brown que al d’ Stieg Larsson. Però porto el llibre al bolso i prefereixo mirar per la finestra de l’autobus, escoltar música o llegir el diari abans que treure el llibre. Amb els de Millenium no mirava ni per on caminava, no podia parar de llegir i sobretot, un munt de sentiments fluien pàgina a pàgina. Amb Asa Larsson no em passa el mateix per molt que ho intenti. No sé si algun dia m’acabaré el llibre, i si me l’acabo serà més per la pressió de que és un regal que per l’interés i l’emoció que em desperti la història. Què vols que et digui, on estigui l’escriptura directa de l’únic Larsson, que es tregui la literatura carregada de metàfores impossible de l’autora que suposadament “va deixar sense dormir a Stieg Larsson” segons l’editorial del seu llibre…
P.D.: m'apunto el de Quílez per un futur, ja diràs que et sembla...
Publica un comentari a l'entrada