Vampirs a la portada d'El País

Avui El País l’anunciava en portada. Poques vegades ho veureu, això (publicitat de pel·lícules en cartellera a la primera d’un diari, normalment són anuncis de cotxes o rellotges o autopromocions), i no em pregunteu a què es devia perquè no ho sé. Però tant és: Déjame entrar, que va ser premiada al darrer festival de Sitges, es mereix aquest marketing agressiu, i molt més.

Si encara no l’heu vista i us fieu del meu consell: el cap de setmana llarg que comença és un bon moment per anar-hi. Fa quinze dies, jo sortia del cine quan la nostra companya Violeta hi entrava, i l’endemà vam coincidir en que la pel·lícula commou i sacseja, a parts iguals. Per la tendresa que es desprèn de l’estranya relació que estableixen un nen maltractat pels seus companys d’escola i una nena acabada d’arribar que amaga un terrible secret. I per la violència, salvatge i morbosa, tot i que molt ben dosificada, pròpia d’una magnífica història de vampirs. Res a veure amb l’insuportable trama adolescent de Crepúsculo, que quedi clar. Déjame entrar està a mig camí entre el cine de terror i el cine d’autor claustrofòbic i atmosfèric, i a més, tant la pel·li com el llibre en el què es basa, són suecs, com l’Stieg Larsson. Està clar que els veïns del nord s’han decidit a exportar el millor que tenen, i aquesta pel·li n'és un molt bon exemple.