"Era un hombre tranquilo con las patillas bien rasuradas"

"Parece casi una frase de novela negra, pero lo primero, y lo último, que millones de holandeses han podido ver de Karst Tates, el compatriota de 38 años que el pasado jueves se lanzó al volante de su coche contra la familia real, fue su rostro ensangrentado y sin expresión...".

Em fascina, ja ho sabeu, la finíssima línia que moltes vegades separa la literatura del periodisme. Tan prima com la frontera entre els mals pensaments que floreixen en la ment d’un home desesperat i el moment en què aquest home decideix dur-los a terme, fins a les últimes conseqüències. Encara que després falli en l’intent (com tan bé resumeix el nostre company Jordi Caixàs, amb molt pocs pèls a la llengua). Per això he començat i acabaré el post d’avui amb fragments del genial article signat per la periodista Isabel Ferrer, des de La Haia, aparegut a l’edició en paper d'El País d’aquest dissabte. Perquè és un clar exemple de bon periodisme/ bona literatura. I perquè ella mateixa insinua a la primera línia l’estreta i apassionant relació que hi ha entre les novel·les negres i els successos. En el cas del senyor Karst Tates (que, salvant les distàncies, cada vegada em recorda més al que retrata la pel·li Taxi Driver), tot apunta que, acorralat per haver perdut la feina i l’apartament on vivia, va acabar decidint-se pel magnicidi. Per això va agafar el seu Suzuki i va saltar-se el cordó de seguretat de la desfilada del Dia de la Reina, festa nacional holandesa, per fer-li pagar a la Família Reial. Però va fallar, com tots sabem, provocant la mortaldat de sobres coneguda. O això és el que pensem. Perquè, com molt bé s'ha dit, el veritable motor dels seus actes se l’ha emportat a la tomba. Poca cosa més s’ha pogut sondejar del laberint del seus pensaments. Com diu Isabel Ferrer: "Era un hombre tranquilo con las patillas bien rasuradas", es lo más íntimo que se ha podido saber.