Montcada, dedicat a la Isa

Imatges del carrer Montcada, palacetes. Fes clic per ampliar.

Roldán: vivito y coleando, y amb el botí pràcticament intacte

Copio i enganxo un fragment del reportatge (la realitat supera la ficció) sobre l'exdirector de la Guàrdia Civil, publicat el cap de setmana a El País:

"...La carrera que libraron peritos, policías y fiscales en España contra los testaferros contratados por Paesa la ganaron estos últimos por goleada. Los dos principales artesanos de la ocultación del botín suizo se han llevado sus secretos a la tumba. El 31 de agosto de 1994, un mes después de que las autoridades de Singapur se negaran a colaborar, el testaferro Aberlé, de 59 años, el leal fiduciario de Paesa desde su etapa de banquero en la Guinea del dictador Macías, fue hallado muerto en el hotel Mont Blanc, una residencia para vagabundos y prostitutas en Courage, localidad separada de Ginebra por el río L'Aure. José Luis Rodríguez, un malagueño amigo de Paesa, regentaba el establecimiento. El hombre que movió los 10 millones de euros de Roldán vivía como un mendigo en la habitación número 15, no tenía relación con su ex mujer ni con sus dos hijos y los 625 euros que costaba su manutención los abonaba el Hospicio General de Ginebra. "Mi padre trabajó durante toda su vida para Paesa", reconocen sus hijos, que entregaron al periodista sus agendas en las que aparecen múltiples gestiones para el ex espía del Ministerio del Interior.

La suerte de Jean Henry, el otro testaferro que vino a Madrid a abrir las cuentas en el Aresbank conducido supuestamente por Agustín Guardia, el abogado de Roldán, fue más trágica y novelesca. Dos años después, el 27 de julio de 1996, la policía lo encontró muerto en su apartamento de Ginebra, en el número 52 de la calle Liotard, una casa sencilla de cinco alturas. Tenía un disparo en la cabeza. Henry supuestamente se suicidó, estaba separado, no tenía hijos y su único compañero era el alcohol. Nadie se interesó por él y el Estado se hizo cargo de los gastos del entierro. Sus restos reposan en una tumba de anónimos en el Jardín del Recuerdo del cementerio de San George, el lugar donde se entierra en Ginebra a los que nadie reclama. Los hombres que movieron el botín de Roldán no vivieron para contarlo. La elección para el trabajo sucio de dos personas desahuciadas parece tan calculada como escalofriante..."

Goyas 2010: Celda 211

M’ha agradat la frase "Amenábar tiene más goyas que el Prado", i el guió original que s'ha endut. Que la Mar Coll hagi guanyat amb Tres dies amb la família. El guió adaptat per El secreto de sus ojos, i l'actriu revelació. L’Actor al Tosar, grandiós, Malamaaadre. Les conyes del Segura i la Sardà. La tornada de l’Almodóvar. L’honorífic al Mercero. El millor documental pel millor documental (Garbo, l’espia). La revolució tranquila que aporta De la Iglesia. La millor pel·li a l’espectacular Celda 211 del genial Monzón. L’humor del gran Buenafuente, i el final apoteòsic, tret per l’esquena inclòs ("¿De qué os reís, cabrones? Qué gremio..."). Y los sueños, cine son.

Garbo, l'espia

Ja l’he vist, per fi.

Interessantíssim i divertit documental sobre la figura de Juan Pujol García, Garbo. Un català que, durant la Segona Guerra Mundial, treballà d’agent doble pels serveis secrets britànics i pels alemanys, enganyant a aquests últims.

Primer va intentar espiar pels anglesos, però no el van voler. Així que l’home va anar a trucar a la porta dels alemanys, que van acceptar. Garbo va vendre’ls-hi que els hi enviaria informació des de Londres, on realment no havia estat mai. En comptes d’això, va instal·lar-se en una ciutat de la costa portuguesa, prop de Lisboa, i des d’allà enviava els seus informes i els dels més de 20 agents que tenia al seu servei. Tot absolutament inventat, fruit de la seva fèrtil i prodigiosa imaginació. Fins i tot el seu complicat entramat d’informadors eren inventats, no existien.

Era un home sol enganyant tot el Tercer Reich.

I ho va fer tan bé, que al final els britànics van acabar per contractar-lo, ara sí, perquè espiés per a ells. Genial. Garbo tenia als alemanys tan ficats a la butxaca que va convèncer-los que el desembarc de Normandia (el Dia D i tot el que va comportar) era només una maniobra dels aliats per tapar la veritable acció definitiva: un desembarc massiu que tindria lloc al pas de Calais (i que mai es va produir).

De totes, maneres, gràcies a les mentides que Garbo redactava (en llarguíssims informes, plens de detalls inventats), l’engany va colar, i els alemanys no van prestar tota l’atenció que haguessin hagut de prestar a la mítica operació aliada del 6 de juny de 1944. La resta, com se sol dir, ja és Història.

Garbo va ser l’únic home condecorat pels dos bàndols. Després de la guerra va fondre’s, simulant la seva pròpia mort a l’Àfrica. Realment va travessar l’Atlàntic per establir-se a Veneçuela. Fins que l’any 1984 (40 anys després del Desembarc), un historiador dels serveis secrets britànics va acabar trobant-lo...

El documental, Garbo, l’espia, l’home que va salvar el món, explica tot això i més. Imprescindible i apassionant.

L'Escolar, el Garzón i el senyor Garbo

M'encanta l'èpica que aconsegueix insuflar aquest home a les seves columnes d'opinió. Per altra banda -avui aquest post és un mini programa doble-, tinc moltíssimes ganes de veure aquesta pel·lícula:

Spoiler: l'antològic pla seqüència de 'El secreto de sus ojos'

Volia veure-la quan la van estrenar, però no ho vaig fer. Me la van recomenar fa un parell de mesos, despertant-me'n les ganes de veure-la una altra vegada, però igualment, tampoc havia pogut ser. Fins avui.

Un amic me l'ha deixat en DVD. El secreto de sus ojos. Gran, grandiosa pel·lícula, com totes les que he vist de l'argentí Juan José Campanella. Bé, com totes no, és la millor de totes. Té humor, té sentiments, té discursos i diàlegs impagables, i és un thriller magnífic. Però sobretot té un pla seqüència de més de 6 minuts antològic. Grandiós.

Comença amb una toma aèrea per sobre la ciutat, que s'acosta poc a poc a un camp de futbol; sobrevola la gespa, seguint el joc que s'hi desenvolupa; passa de llarg, i fa cap a les grades, fins que es planta al costat del protagonista; i, des d'allà, comença una persecussió per les grades, els passadissos interiors i les escales de l'estadi, fins que s'acaba, més de sis minuts després, a la mateixa gespa del camp. Increible.

Si no heu vist la pel·li no mireu el video, perquè és crucial per a la història.