Vampirs a la portada d'El País

Avui El País l’anunciava en portada. Poques vegades ho veureu, això (publicitat de pel·lícules en cartellera a la primera d’un diari, normalment són anuncis de cotxes o rellotges o autopromocions), i no em pregunteu a què es devia perquè no ho sé. Però tant és: Déjame entrar, que va ser premiada al darrer festival de Sitges, es mereix aquest marketing agressiu, i molt més.

Si encara no l’heu vista i us fieu del meu consell: el cap de setmana llarg que comença és un bon moment per anar-hi. Fa quinze dies, jo sortia del cine quan la nostra companya Violeta hi entrava, i l’endemà vam coincidir en que la pel·lícula commou i sacseja, a parts iguals. Per la tendresa que es desprèn de l’estranya relació que estableixen un nen maltractat pels seus companys d’escola i una nena acabada d’arribar que amaga un terrible secret. I per la violència, salvatge i morbosa, tot i que molt ben dosificada, pròpia d’una magnífica història de vampirs. Res a veure amb l’insuportable trama adolescent de Crepúsculo, que quedi clar. Déjame entrar està a mig camí entre el cine de terror i el cine d’autor claustrofòbic i atmosfèric, i a més, tant la pel·li com el llibre en el què es basa, són suecs, com l’Stieg Larsson. Està clar que els veïns del nord s’han decidit a exportar el millor que tenen, i aquesta pel·li n'és un molt bon exemple.

Sang, violència, espectacle i audiència

Desenganyem-nos. No hi ha debat sobre si els mitjans són, o no, sensacionalistes. Sobre si es tallen, o no, a l'hora de mostrar les imatges més sagnants o impactants. Ho fan, i punt. I com a mostra: les brutals imatges del violent atropellament en una desfilada a Holanda, aquest matí. [La foto es d'El País.com, l'altre link és d'El Mundo.es]

2ª accepció del mot "infoxicació"

Infoxicació (2)

No tenir temps per poder llegir totes les notícies que generen els mitjans de comunicació sobre la greu crisi sanitària provocada pel nou brot de grip porcina.

3 apunts de continuïtat a 3 posts anteriors

1.- Fans de les novel·les d'Stieg Larsson han obert una web per recaptar diners per a la que era la seva dona, Eva Gabrielsson. La parella no estava casada ni inscrita al registre, i la llei sueca no contempla cap dret legal per a la viuda en aquestes circumstàncies. El què vol dir que no està cobrant ni un duro dels milionaris drets d'autors de l'exitosa saga creada pel seu marit. Si no estaven inscrits enlloc és perquè Larsson estava amenaçat de mort per l'extrema dreta sueca per alguns dels seus reportatges, i per això preferia no constar als registres. Actualment els diners se'ls embutxaca el pare de Larsson, amb qui sembla que el periodista no tenia gaire bona relació. La web creada pretén ajudar a Gabrielsson a pagar-se la "batalla legal" que va començar fa tres anys. (Font: Vilaweb)

2.- Agustín Fernández Mallo, a qui feia referència en el post d'ahir, ha rebut un enèssim premi per la seva postmoderna i postpoètica novel·la puzzle, Nocilla Experience, que és la segona part de la trilogia del seu Proyecto Nocilla.

3.- El cap de setmana passat us parlava del president d'una associació ecologista detingut per un presumpte cas d'extorsió a empresaris de la Vall d'Aran. Es veu que els demanava diners a canvi de no denunciar-los per atemptar contra el medi ambient. Doncs bé, segons informava El País dilluns, el jutge va dictar presó provisional pel president, alhora que va posar en llibertat a l'advocat de l'associació, després de prendre-li declaració.

La Bruni (sensual i idealitzada) de Fernández Mallo

Avui discutíem a classe què era el més important de la reunió entre els caps dels estats espanyol i francès, i, per tant, què crèiem que n'havien de destacar els diaris. Els pactes polítics que en puguessin sortir; la reconcialiació entre Sarkozy i Zapatero, si és que el segon va molestar-se alguna vegada per les vergonyoses declaracions que va fer sobre la seva intel·ligència el primer; o el duel de glamours entre la princesa de la Monarquia Espanyola i la de la República Francesa. En el nostre habitual repàs de les portades dels diaris hem vist que fins i tot els més seriosos optaven per imatges de les dues dames a la portada; qui més qui menys s'ha "tenyit de rosa", tot i que després, a l’interior, entressin a tractar temes més purament "informatius-interpretatius". En el fons, és allò que deia l’Àlex en un post l’altre dia: qui paga mana, i en aquest cas manen els lectors dels diaris; i desenganyem-nos: la majoria de lectors espanyols (també) volien saber quants vestits havia portat a la seva maleta de Primera Dama, la Carla, i quins modelets havia vestit la Leti, o si havia utilitzat plataformes... Spain is like that. Jo, si m'haig de posicionar, em quedo amb la Bruni (sensual i idealitzada) d’Agustín Fernández Mallo, el postpoètic, nocillero i sempre genial escriptor corunyès.

Enganxats a la Salander

Trist però real. Una de les causes de l’èxit de la genial trilogia Millennium (Ed. Columna o Destino) és el fet que el seu autor morís abans de conèixer les repercussions de la seva obra. El periodista d’investigació / escriptor de novel·la negra Stieg Larsson (1954-2004) va patir un atac de cor fatal, just després d’entregar el tercer volum i abans de veure publicat el primer. Sàviament utilitzat pel seu agent, aquest fet dissortat va convertir-se en un filó valuosíssim, en una societat com la nostra, avesada a convertir aquells que destaquen en màrtirs, herois o culpables, segons convingui. Un altre motiu són les circumstàncies de la seva mort, amb les què alguns amics seus i uns quants amants de les conspiracions teoritzen des d’aquell fatídic dia.

Larsson era redactor d’Expo, una publicació mensual sueca, especialitzada en corrupteles polítiques, trames econòmiques fosques i activitats delictives de grups d’extrema dreta; fins i tot havia rebut amenaces de mort per alguna de les seves investigacions. Aquell darrer dia, una averia a l’ascensor de la seu de la revista on treballava va obligar-lo a pujar uns quants pisos a peu. Un cop dalt, va començar a trobar-se malament; els seus companys van avisar una ambulància que arribaria tard. Hi ha qui parla dels mals hàbits dels seus darrers mesos de vida. Treballava a Expo durant el dia, i de nit redactava les novel·les que el farien cèlebre, alimentant-se únicament de menjar ràpid, cafè i cigarrets. D’altres parlen de l’estrès provocat per les amenaces i les indagacions que l’ocupaven. I alguns mesclen els dos factors, i ho sumen a la possibilitat que el mecanisme de l’ascensor hagués estat sabotejat. Embolica que fa fort.

Quan es barregen en un sol home una mort prematura en circumstàncies dubtoses, una activitat professional tan arriscada com interessant, i més de quatre mil pàgines de literatura negra d’alt voltatge, l’èxit de vendes, i un seient al costat dels escriptors inoblidables, està assegurat. Els seguidors de les aventures del periodista Mikael Blomkvist (romàntic àlter ego de Larsson) i de la hacker Lisbeth Salander (fosca i apassionant heroïna postmoderna) compten les hores que falten perquè arribi el juny (o el maig, segons alguns llibreters) i puguin llegir la tercera i forçada última part d’aquesta saga que provoca addicció. [Text: Jordi Benavente. Publicat a L'Informador de Martorell el 3 d'abril de 2009].

I, mentre esperem aquest anhelat Dia-D (que ja j'ha confirmat que serà el 23 de juny), no parem de rebre informació extra, crítiques apassionades i fins i tot enceses “hagiografies” dels seus personatges principals, com és el cas de l’autista, bisexual, prima, petita i perillosa Lisbeth Salander, a qui el periodista Javier Rioyo ha dedicat un entusiasta article a El País d’aquest diumenge.

Més notícies (i més alarma) sobre la grip porcina

A hores d'ara, tothom en parla. I, com és normal, els mitjans també hi posen de la seva part. La web El Mundo.es hi dedica 5 entrades: una pels casos espanyols (Albacete, Bilbao, València i Catalunya); una per l'emergència declarada als EUA; una en forma de crònica des de Mèxic; una que explica com podria propagar-se per tot el món; i una altra sobre com passa el virus dels porcs als humans. Sens dubte, aquest mitjà digital és el que més espai dedica a la crisi humanitària en qüestió; però això no vol dir que a El Pais, La Vanguardia, Vilaweb, Avui, etc., no hi dediquin un article com a mínim.

Pel què fa a les portades de les edicions en paper d'avui diumenge, qui més espai ha dedicat a l'amenaça de la grip porcina ha estat La Razón (gairebé un 50% de l'espai de la seva primera l'ocupen un titular en caixa alta, tres subtítols informatius i una fotografia sobre el tema), seguida d'El Periódico. La resta dediquen raconets de la portada que no suposen més del 15% del total de l'espai. I quedi clar que parlo només de les portades: a les pàgines interiors, qui més qui menys dedica dues pàgines al tema. Sigui com sigui, és evident que això no ha fet res més que començar. Esperem que s'acabi (i que s'acabi bé) molt aviat.

Estranya grip porcina assota Mèxic i EUA

ÚLTIMA HORA. La Organització Mundial de la Salut (OMS) qualifica la situació de molt greu: una grip estranya i desconeguda ha causat 20 morts a Mèxic, i hauria infectat ja a un miler de persones, provocant l’alerta tant al país centre-americà com als EUA.

Al final resultarà que les paraules de la professora de Cultura Periodística Contemporània prendran ales i es faran realitat: les pandèmies et sorprenen quan menys t’ho esperes. Fa ben poc ens parlava a classe de l’anomenada “Grip Espanyola”, que va assolar Europa a principis del segle XX, matant uns 40 milions de persones. Bé, doncs aquesta vegada és una altra grip, una desconeguda derivació de la grip porcina. Veurem què passa. Esperem que la OMS i la resta d'organismes i autoritats competents puguin reaccionar a temps, evitant més morts.

Pel què fa al cobriment mediàtic, és evident que tots els mitjans s'hi estan bolcant. Valgui l’exemple d’El País, que té un periodista recorrent la capital mexicana, i enviant petites càpsules informatives cada deu minuts...

L'impost revolucionari del Capità Enciam

Quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón. I qui roba en nom del planeta és el Capità Enciam disfressat de bandoler. La policia ha detingut al president de l’agrupació ecologista Aran Valor Natural (Avalon) i al seu advocat, per un presumpte cas d’extorsió a empresaris. Segons la policia, els responsables d’Avalon amenaçaven de denunciar a certs empresaris de la Vall d’Aran, per atemptar contra el medi ambient, si aquests no s’avenien a fer donacions al grup ecologista. La investigació va començar a primers d’any, arran de la denúncia d’una de les suposades víctimes. Segons explica el diari El País, el president d’Avalon era molt conegut a la zona, pel seu omnipresent i incansable activisme, i pel fet que el seu dit acusador assenyalava tant empreses, com particulars o institucions araneses.

Jo per la meva banda, mentre llegia la notícia al bar, tot esmorzant, he pensat que seria lògic creure que si els empresaris acceptaven l’extorsió i pagaven és perquè no estaven gaire segurs de passar la inspecció que motivaria una possible denúncia... Però potser m’equivoco. Una altra cosa és què feia l’agrupació ecologista amb els diners aconseguits amb aquest mètode tan discutible. ¿O és que la veritable trama l’han creat alguns empresaris per desacreditar als d’Avalon, i així poder fer amb impunitat, sense haver de preocupar-se gaire pel medi ambient?
Segons el mateix diari –embolica que fa fort!–, el president d’Avalon “no goza de muchas simpatías” a la vall. Tot plegat ens recorda aquelles trames locals, complicades i difícils de desxifrar, precisament per la seva especificitat, per això no vull opinar més del compte, perquè seria paper mullat. Vet aquí una notícia de continuïtat que mereixerà la nostra atenció, si és que volem treure’n l’entrellat. (Pel què puc comprovar en el moment d'escriure aquestes línies, els d'Avalon encara no s'han fet ressó de la notícia a la seva web.)

Periodistes signant llibres

Sis dels vuit autors de més èxit del darrer Dia del Llibre (si mesurem l’èxit estrictament pel nivell de ventes) són periodistes. El malaguanyat Stieg Larsson, el radiofònic Gaspar Hernández, l’utòpica (o no tant) Patricia Gabancho i l’imprescindible Javier Cercas; els altres dos primers llocs que falten per arribar a sis, també són hits del suec. ¿La clau del triomf d’aquests professionals de la comunicació reconvertits en escriptors és crear ficció amb les tècniques (i el bagatge) amb les quals s’acostaven a la realitat? ¿Podria ser al revés: que tota la seva experiència com a lectors de ficció, els servís en el seu dia a dia professional com a periodistes? ¿Què s’és primer, escriptor o periodista? ¿En literatura passa el mateix que amb el cinema, que sempre s’ha dit que un crític de cine és un director de cine frustrat? ¿Un periodista és un escriptor sense imaginació, que necessita la realitat com a font inesgotable d’històries? ¿Què vol dir ser mediàtic? ¿Què vol dir ser escriptor? ¿Ha de saber escriure un periodista? ¿És el mateix escriure que comunicar? Nou preguntes; cap resposta. No tots els posts s’han de donar mastegats...

Les venes obertes... de la societat de consum

Com fa molta altra gent, a vegades entro a la secció de llibres del FNAC i em dedico a vagar sense rumb entre prestatges i expositors, buscant una portada, un llibre, un títol o el nom d’un autor que em cridi l’atenció. D’altres vegades, és el vox populi o la recomanació d’algun amic, el que em fa decantar. I, molt sovint, també em deixo orientar per la premsa o la televisió (Babelia, EP3, Silenci?, Ànima, Pàgina2...).

¿Això vol dir que compro allò que volen els mitjans? ¿Que estic manipulat? ¿Creieu que les seccions de cultura dels diaris, els blogs monotemàtics o els programes culturals de la TV són en realitat publicitat encoberta? ¿Què en penseu?

Tot això treu cap arran d’un article publicat avui al diari El País, sobre el regal que va fer-li el president veneçolà, Hugo Chávez, sempre tan ocorrent, al seu homòleg nord-americà, Barack Obama. El marc era la V Cumbre de las Américas, que ha tingut lloc aquests dies a Puerto España (Trinidad y Tobago); i el llibre, Las venas abiertas de América Latina, una obra antiimperialista mítica, escrita per l’uruguaià Eduardo Galeano. El fet és que Las venas... ha passat del lloc 60.280 al 5 en el rànquing de ventes de la llibreria virtual Amazon.com. Conseqüència directa d’haver sortit als mitjans: un llibre publicat l’any 1971, mític però amb un índex de ventes modest, s’ha convertit en best-seller per uns dies.

No sé què en penseu vosaltres. Jo no ho trobo malament del tot. Sóc dels que pensen que el canal per on rebis la informació no importa, que el què compta és saber discrepar, aplicant cadascú el seu propi criteri i triant allò que cregui que li pot interessar. Perquè està clar que una de les constants de l’equació del sistema capitalista és la publicitat, però precisament per això: tant me fa que la referència d’un llibre, d’una pel·li o del què sigui m’arribi a través d’un amic, d’un diari o d’un programa de televisió. El que compta és el moment en què trio comprar-lo (o no) i, sobretot, el benefici intel·lectual o el plaer que en pugui treure. No?

"Mossos i criminals"

Recupero un article de producció pròpia que vaig publicar la setmana passada al setmanari L'Informador de Martorell. Per la seva actualitat, crec que també mereix estar en aquest blog:

El mateix mes que els Mossos d'Esquadra contestaven les manifestacions dels estudiants anti-Bolonya amb violència i una preocupant desproporció en l’ús de la força (març de 2009), Roca Editorial publicava Códex 10, l'opera prima d’Eduard Pascual (Barcelona, 1965). És un llibre de relats policíacs, escrit per un mosso. Però no un antidisturbis, ni un agent de tràfic, sinó un antic membre de la brigada d’investigació criminal de la Policia de la Generalitat, ocupació que Pascual va canviar per tasques administratives al mateix cos, l’any 2005, degut a una malaltia auditiva. Des de llavors, reserva unes hores al dia per escriure, amb la imaginació prolífica pròpia dels amants del gènere negre i el bagatge de qui ha viscut casos semblants en carn pròpia. I vet aquí la meva recomanació per la propera Diada de Sant Jordi. Que no tot han de ser escriptors nord-americans o suecs (malgrat que, insisteixo: la trilogia de Larsson és imprescindible). Eduard Pascual ha creat deu històries curtes sobre violacions, assassinats, atracaments, necrofàgia i d’altres activitats delictives, amb la brigada d’investigació dels Mossos d’Esquadra de l’Alt Empordà com a protagonista coral. Deu relats, de ritme i acció trepidants, que es poden llegir per separat però que funcionen com una novel·la. I que segons Paco Camarasa, propietari de la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta i autor del pròleg, tenen el mèrit d’estrenar al nostre país les «novel·les de procediment», que mostren la realitat quotidiana de les investigacions policíaques. Malgrat ser un autor novell, Pascual ha aconseguit una obra àgil, madura i molt ben travada, que, com diu Camarasa, demostra que «ha vingut per quedar-se». Per això li hem preguntat pel seu futur com a escriptor. I ens ha dit que ja té el manuscrit del pròxim llibre, i que aquesta vegada serà una novel·la amb format clàssic: principi, nus i desenllaç. De fet, el darrer relat de Códex 10 es limita a encetar el cas que tindrà resolució en la futura entrega. «Tenim Josep Flores per estona, perquè com a escriptor em va enamorar», assegura l’autor, parlant d’uns dels personatges principals d’aquest debut. I no és per menys. Les peripècies professionals i personals del caporal Flores el converteixen en un candidat idoni per convertir-se en el protagonista carismàtic que necessita tota saga de novel·les negres. Pascual pot haver trobat el seu Pepe Carvalho, vaja. Fins i tot assegura tenir una tercera novel·la al cap.

També hem volgut conèixer el punt de vista de l’autor sobre la resposta de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra a les manifestacions dels anti-Bolonya. Li hem preguntat si pensa que els antidisturbis podrien ser retratats amb el mateix «romanticisme» que ha utilitzat ell per dibuixar els personatges de Códex 10. I la seva resposta és que sí, malgrat «la duresa de la seva especialitat professional». Pascual argumenta que «tots els policies son persones, ciutadans, veïns, germans, fills i amics, però, malauradament, no gaudeixen de la simpatia de la ciutadania». I sobre la tasca concreta d’esgrimir porres i fer-les servir, afegeix: «¿Algú es pensa que a la resta de policies els hi agrada anar a l’aixecament d’un cadàver en avançat estat de descomposició? ¿O que és agradable entrar en un cau de malfactors armats, en una operació de detenció, sense que ningú et garanteixi que en sortiràs pel teu propi peu? (...) Però algú ha de limitar els actes violents que destrossen el parament públic que tots paguem, o creen danys als béns de les persones. ¿Què creus que pensa el propietari d’un vehicle apedregat? ¿O el propietari d’una botiga a qui li trenquen l’aparador?». Finalment, admet que «els danys col·laterals que es produeixen s’haurien de minimitzar, i segur que aquests policies ho intenten».

Està clar que s’han de minimitzar. Millor encara: s’haurien d’eliminar. Perquè estem parlant de persones (estudiants, periodistes i gent que passava per allà) que van patir la «desproporcionada actuació» dels mossos, en ple carrer i davant les càmeres, el passat 18 de març a Barcelona. No és descabellat pensar que la professionalitat que se l’hi suposa a la policia l’hi hauria de permetre trobar una alternativa a la brutalitat d’aquells dies. I algú podria opinar que he començat parlant de literatura però ara m’estic desviant del tema. Però mirin, algú va dir que sota les trames del gènere negre solen amagar-s’hi crítiques socials. I entenc per «crítica» l’acció d’assenyalar els defectes d’alguna cosa que no acaba de funcionar i que, per tant, és susceptible de millorar. Com en el cas que ens ocupa, vaja. Per això he cregut necessari «barrejar» lletres i porres en aquest article. Perquè trobo que el dret a manifestar-se sense ser apallissat per la policia és indispensable. Sinó no ens queda res. I perquè l’autor que ens ocupa era un interlocutor de luxe, a qui agraeixo la seva sinceritat i, sobretot, el seu talent literari, negre i criminal.

(Text: Jordi Benavente. Publicat a L'Informador de Martorell, el 17 d'abril de 2009)

L'apassionant circ de la política (1)

Una de les coses bones que tenen els polítics és que es desprestigien sols. Massa sovint no diferencien entre pensar una cosa i dir-la, i la vessen. Tenen la boca massa grossa, vaja. I els mitjans, que entre d’altres coses també viuen d’això, col·loquen el micròfon o la gravadora per amplificar les seves paraules, propagant-les i fent-les públiques. I no parlo ni de Sarkozy dient que Zapatero no és gaire intel·ligent. Ni de Berlusconi recomanant a les víctimes dels terratrèmols que ho han perdut tot i que dormen en tendes de campanya, que s’ho prenguin com si estiguessin de càmping. Ni de Rajoy deixant anar que la desfilada militar del 12-O li semblava “un conyàs”. Ni del mateix Zapatero quan confessava que els “interessava que hi hagués tensió” per caldejar les eleccions generals. Ni de Bono dient que Blair era “gilipolles integral”. Etcètera.

Avui parlem del socialista Joan Ferran (PSC) demanant que els mitjans públics (TV3) ofereixin “més inputs positius” i deixin de fer “zooms sobre els conflictes”. Tot plegat, fent referència al –segons ell– exagerat tractament que va donar la televisió de Catalunya de les càrregues dels mossos antidisturbis contra els estudiants anti-Bolonya, i els periodistes, i la gent que passava per Via Laietana aquella nit de mitjans del mes passat. El comentari va tenir lloc ahir en una compareixença de la directora de TV3, Mònica Terribas, a la Comissió de Control (CCMA) al Parlament. Els antecedents més immediats eren la queixa del Conseller Saura, segons el qual s’havia malmès la imatge dels mossos de tant passar pels TN tot el que s’havia enregistrat aquella nit del 18 de març. Terribas, dominant com sempre la situació, va respondre que el que no farà TV3 és “edulcorar” la realitat. Show must go on.

Aquelles notícies especials (1)

A vegades passa. Un dia qualsevol, una notícia especial es col·la entre la resta d’informacions d’un diari. I dic “especial” pel seu component humà i alhora surrealista, còmic o tràgic. Solen ser notícies d’agència, presentades a una sola columna (no té perquè ser sencera) i sense imatge (només tindrà foto si l’endemà es converteix en un reportatge, cosa que no acostuma a passar). Semblen l’exercici d’un escriptor amb la imaginació encesa. Algú capaç de concebre històries gairebé increïbles, curtes i efímeres, que la majoria de lectors passarà de llarg, però que alguns no només llegiran sinó que fins i tot les retallaran per guardar-les a la carpeta de les “notícies que tenen alguna cosa” (alguna cosa que les fa especials, s’entén). Vaig trobar-ne un exemple a El Periódico de Catalunya, l’octubre de 2008.


Això d’un vol de la Turkish Airlines, direcció Rússia, em va sonar molt exòtic, no sé si us passa el mateix. Després hi havia l’emoció d’aquest intent de segrest per part d’un home begut (tot i que admeto que quan t’hi trobes no t’ha de fer gens de gràcia). Però el que va acabar de seduir-me del tot, va ser que el presumpte segrestador pogués tractar-se d’un conocido poeta uzbeko. No per la nacionalitat, sinó per la vocació. Això és reinventar l’expressió “poeta maleït”, vaig pensar. Immediatament, vaig buscar-ne més informació a Internet. A Europa Press hi deien que, al final, l’home havia estat identificat com a Yashar Pashaoglu, un rus de 52 anys. Explicaven que li havia entregat una noteta escrita a mà a una de les hostesses de l'avió, amb instruccions precises pel pilot. Si no es dirigia cap a Estrasburg (França) faria detonar uns explosius. Quan finalment alguns passatgers el van poder reduir, van descobrir que anava desarmat. Ni bombes, ni armes, només paraules.

El text d’Europa Press afegia curiosos antecedents: l’any 2005 Pashaoglu s’havia plantat a la plaça Roja de Moscou, carregat amb els seus llibres, i s’havia calat foc a la roba, mentre recitava una de les seves poesies. Riu-te’n del “tot per l’audiència”. Quan vaig llegir això me’l vaig imaginar una hora i pico abans de pujar a l'avió (tres anys després de l’episodi incendiari a la plaça moscovita). Passant el control de seguretat de l'aeroport amb alè de vodka barat, ulls vermells i mans fines, de poeta. Pertorbat i desequilibrat, però romàntic i amb estil, això no se li pot negar.

A vegades passa. Un dia qualsevol, una notícia especial es col·la entre la resta d’informacions d’un diari. I dic “especial” pel seu component humà i alhora surrealista, còmic o tràgic. I és per coses com aquesta, que diuen que la realitat supera la ficció.

No One Belongs Here More Than You

Traduït al castellà per Nadie es más de aquí que tú, és el darrer llibre publicat per Miranda July, una artista californiana singular. Directora de cinema, creadora de “performances” i escriptora. Potser la recordareu del seu film Me and you and everyone we know, que va escriure, dirigir i interpretar l’any 2005. Pel què explica i com ho explica, no hi ha dubte que és una creadora molt especial. Tendra, romàntica, curiosa, somiadora, pessimista. En fi, una persona interessant. Fins i tot la manera de promocionar el seu llibre per internet és original. L’univers artístic de July l’habiten personatges que podrien ser el teu veí, la teva cosina o la persona que seu al teu costat a classe, i les seves vides s'entrecreuen de manera surrealista, com només pot passar a les pel·lícules o als llibres (o a les nostres vides). Recupereu la pel·li i mireu-vos-la, si podeu, i ja em direu el què. Fins i tot la banda sonora és inoblidable.

La qüestió és que dissabte vaig llegir al Babelia que ja estava a la venta el seu llibre de relats, i, és clar, vaig córrer al FNAC a comprar-lo. El seu estil és senzill, de frases curtes i directes. I els seus relats emocionen, perquè transiten per sobre la línia que separa la tragèdia de la comèdia, amb tota naturalitat. I perquè parlen d'amor i desamor, d'anhels, de desitjos i, sobretot, de sexe en tots els seus vessants, amb tanta perversió com innocència. Voleu un botó (un petit fragment) de mostra? Aquí ve: “Ése es mi problema con la vida, que la vivo a la carrera, como si me persiguiesen. Incluso con las cosas cuyo objetivo es la lentitud, como por ejemplo tomar un té relajante”, o “A veces, pienso en decir algo, pero después me pregunto: ¿Merece la pena? Y simplemente no merece la pena”. Una lectura que sí val la pena, vaja. Quedeu avisats, sobretot ara que s’acosta aquell dia en què fins i tots el que no llegeixen mai, compren llibres.