"Persiguiendo sucesos, con bloc y grabadora"

Avui era el meu únic dia de vacances. M’he llevat tard i després d’esmorzar he sortit a donar un volt amb la bici. Sense rumb i sense pressa, només pel plaer de fer quilòmetres. A les 14h anava per l’avinguda del Paral·lel quan he sentit la sirena d’un camió de bombers. El conductor mirava de creuar l’avinguda, envaint el carril contrari, per internar-se en un dels carrers de la banda de Montjuïc. He lligat caps de seguida. Aquella maniobra podia significar una emergència, i l’emergència una possible notícia. L’havia de seguir. He fet mitja volta per perseguir el so de la sirena.

Dos minuts més tard estava al carrer del Poeta Cabanyes, davant d’un policia municipal que estava redirigint el trànsit per deixar pas als bombers. M’hi he acostat i li he dit que era periodista del diari Público, i que si podia explicar-me què passava. M’ha dit que havien trucat per un incendi, però que semblava que, al final, no era res. De totes maneres, he aparcat la bici i m’hi he acostat. Hi havia dues dotacions de bombers i els municipals citats, i un munt de curiosos al carrer i als balcons. Però ni fum ni flames. Al cap de poc, bombers i policia han marxat. I jo m’he quedat amb un pam de nas, i sense article. He preguntat a un veí i m’ha dit que res, que ells tampoc havien vist res. Al final no hi havia notícia, doncs.

Falses alarmes com aquesta, n’hi deuen haver cada dia. Però al menys m’ha servit per veure que tinc moltes ganes d’anar a cobrir successos i informacions de tota mena, i que m’agrada saber que tinc un diari al darrere que m’avalarà, i pel què treballaré.

Els QUINQUIS DELS 80 i jo

Avui he anat a veure l'expo Quinquis dels 80 al CCCB. Què voleu que us hi digui, m'avorreixen les exposicions. Muntatges audiovisuals, pósters, retalls de diaris, fotografies, plafons explicatius, portades de discs, cartells de pel·lícules... Al final sempre surto pensant que com una bona pel·lícula documental o un bon reportatge periodístic no hi ha res. Això sí, amb el carnet de les biblioteques de la Diputació ens ha sortit de franc. Olé sus huevos. M'he quedat amb la frase d'un dels plafons:

(El nostre pitjor enemic podem ser nosaltres mateixos, no hi ha dubte.)

Malgrat la meva poca predisposició a visitar museus (sóc així des de petit, què hi farem), us la recomano. En el fons l'expo té de tot, i encara que, des del meu punt de vista, potser haurien pogut treballar una mica més el context, en general dóna una imatge bastant àmplia del fenomen que tracta. Segur que tots aquells que heu vist, si no totes, moltes de les pel·lis de les què parlen (no és el meu cas), us farà gràcia veure'n els cartells i alguns dels fragments que es poden reveure en unes petites sales habilitades en aquest sentit. I si no, ja m'ho direu. Jo, per la meva banda, m'hi he trobat la portada d'un disc d'Eskorbuto que em porta molts records...

Barcelona, 1908 i EUA, 1948

Nostàlgia de fa 101 anys. Si voleu veure una mica de la Barcelona de 1908 (un any abans que tingués lloc la Setmana Tràgica), com si miressiu a trevés del parabrises frontal d'un tramvia de l'època, feu clic aquí. El curtmetratge dura set minuts, porta per títol "Barcelona by Tram" i és cortesia de l'Europa Film Treasures, que recopila el passat audiovisual mundial.

I qui vulgui veure una striper nord-americana de finals dels anys 40, una mena de Marilyn Monroe anònima, bebent un refresc i jugant amb una poma vermella (tot i que el clip sigui en blanc i negre) que cliqui aquí. La font és la mateixa que la del video anterior, l'Europa Film Treasures, però els sentiments que desperta són diferents...

Gaza explicada pel professor Ignacio Álvarez-Ossorio

La crisis humanitaria que azota Gaza no es fruto del azar ni tampoco ha sido provocada por un desastre natural, sino que obedece a una estrategia deliberada destinada a convertir el problema nacional palestino en un mero asunto humanitario o, como dijera Víctor Currea-Lugo, "un intento por reducir el problema palestino a un problema de arroz". Sólo así puede entenderse el hecho de que el número de personas que depende de la ayuda alimentaria se haya multiplicado por diez en una sola década. Karen Abu Zayd, máxima responsable de la UNRWA, advirtió recientemente que "Gaza está a punto de convertirse en el primer territorio en ser reducido, de manera intencionada, a una situación de absoluta miseria, con el conocimiento, consentimiento e, incluso, apoyo de la comunidad internacional".

Qui més qui menys ha hagut d'escriure un text sobre el discurs d'Obama al El Caire, el passat 4 de juny: era exercici final obligat per a l'assignatura de Cultura Periodística. No és la meva intenció penjar-vos el meu aquí. Tans sols va servir per acabar-me d'arrodonir la nota, però no n'estic gaire orgullós; per parlar de temes com els de l'Orient Mitjà s'ha de conèixer el present i el passat d'aquella complicada regió, i no és el meu cas, al menys no com per sentar-ne càtedra ni fer-ne gaires interpretacions. En canvi, l'altre dia vaig llegir aquest article boníssim, escrit per un professor d'Estudis Àrabs i Islàmics, del qual us en he copiat i enganxat un abstracte, al principi d'aquest post. L'article sencer, aquí.

Me in the Sónar 2009

Del meu pas pel Sónar 2009, el passat divendres, me'n guardaré el record d'haver vist en directe els La Roux (genial la veu de la cantant i el so electrònic dels vuitanta) i l'incombustible siri Omar Souleyman (amb ulleres fosques, palestí blanc i vermell embolicat al cap i les lletres en àrab, inoblidable com se'ns va posar a tots a la butxaca ja amb la primera cançó).

Cal destacar també que hi vaig anar enmig de treballs, reportatges i articles varis que havia d'escriure per ja mateix. Tocava despiporrar-se, i així ho vam fer en aquesta meravella que és el SónarDia. Entres, com va ser el cas, a les 16h de la tarda, quan la ciutat encara bull (en tots els sentits) i t'hi deixes perdre. Suor, alcohol, molta penya mig despullada però arreglada, i molts, molts decibels. I jo amb xancletes, ulleres de sol i la camisa oberta a mig pit. Van ser 5 o 6 birres, i sortir-ne a les 22h, absolutament borratxo però feliç. Una festa de puta mare.




7 mojitos entre 2 persones, toca a 3 i mig per cap

Els altres que no tenien preu van ser els dos de la foto (que vaig fer jo mateix). Simpatiquíssims, parlaven anglès i portaven unes ulleres de sol una mica estrambòtiques que, malgrat tot, venien que ni pintades, tenint en compte la situació. Però el més important era que entre els 2 aguantaven 7 mojitos (3 un, i 4 l'altre, com es pot veure). Anaven somrient i ballant, mentre xuclaven, ara d'un got, ara de l'altre. Un truc que provaré algún dia: en comptes d'anar al bar cada mitja hora, hi vas una sola vegada i t'ho beus tot de cop. Taja assegurada, jeje. Salut i bona revetlla de Sant Joan a tothom.

Com el sol, al vell nord glaçat.

S'acaben les classes (per fi). I amb elles expira també l'obligació de mantenir aquest bloc. Avui era l'últim dia que el professor que ens examina passava per aquí, almenys amb ulls avaluadors. Arribats a aquest punt, us proposo continuar (amb la llibertat que dóna Internet: que mantenir un bloc és gratis, vull dir). Continuar compartint les nostres paranoies, les observacions encertades o no, els dubtes, les pors, les tonteries, els acudits, les imatges, la poesia, les polèmiques. El què sigui, però linkats com ho hem estat fins ara, dins i fora de la xarxa. Serà un plaer saber com us van les pràctiques o l'estiu en general, sempre que els compromisos professionals (de becaris que serem) ens ho permetin. Igual que ha estat un plaer compartir amb vosaltres aquestes setmanes de blocaires. Per això avui acabo amb un video que m'ha semblat genial, pel que mostra i pel que pot simbolitzar. Quan sembla que tot s'acaba, nosaltres continuem. Com el sol, al vell nord glaçat.

Ron, coca-cola y limón (a UPF Ràdio)

Vet aquí un magazine de notícies frikis que hem fet aquesta tarda amb el Carlos Martínez, la Mariona Ferrer, l'Eulàlia Sánchez i la Sílvia González, al taller de ràdio de la facultat, UPF Ràdio (amb el tècnic Robert Rodríguez).

Nailon en cuello y genitales

(Més textos reciclats de l'assignatura de Redacció.)

El hecho despojado de todo elemento mítico es que el pasado 4 de junio un varón de 72 años fue hallado muerto en la habitación de un hotel. Son los detalles, en cambio, los que revisten al suceso de una insoslayable excepcionalidad que nos deja boquiabiertos. La identidad del finado, por ejemplo: David Carradine, intérprete de más de 50 films, aunque todos lo recuerden por haber sido el monje Shaolín experto en Kung Fu en la serie de los setenta del mismo nombre y por su reciente papel en la tarantiniana Kill Bill. El servicio de habitaciones del hotel Park Nai Lert de Bangkok lo encontró desnudo, con una cuerda de nailon atada al cuello y otra a los genitales. La prensa sensacionalista tailandesa e internacional no tardaría en hinchar la noticia hasta límites insospechados. La vida de un actor mítico se había acabado… ahora empezaba la leyenda.

Los medios locales empezaron hablando de suicidio. Luego se habló de muerte por causas naturales. Y seguidamente se optó por la versión más escabrosa: Carradine murió asfixiado, víctima de un juego erótico (que los expertos denominan “asfixia autoerótica”) en el que él mismo se privaba de aire mientras se masturbaba. Como decía mi abuela, tiene que habé gente pa’tó. Y como añadió un colega: eso pasa cuando ya estás de vuelta de todo.

La familia del actor no tardó en pedir que las autoridades tailandesas investigaran el caso, al tiempo que acudían al FBI para que supervisara las pesquisas. Unos días más tarde, apareció el abogado de la familia, Mark Geragos y, como aquel que no quiere, dejó otra teoría encima de la mesa. Carradine fue asesinado por una secta secreta de Kung Fu para evitar que éste revelara sus oscuras actividades. Con lo fácil que sería admitir –teniendo en cuenta que no hacía daño a nadie– que a Mr. Carradine le iban las cosas raras.

Entrevista a Isaac Sánchez, autor del còmic EL REGRESO DEL HOMBRE PEZ, de Glénat Ediciones

Una entrevista de ràdio que vaig fer-li fa un parell de setmanes a l'Isaac Sánchez, un artista martorellenc, nascut a Badalona, autor del còmic "El regreso del hombre pez", guanyador del Premi Josep Coll de Còmic Il·lustrat al Saló del Còmic de Barcelona de 2008. Aquest any li han publicat el llibre els de Glénat Ediciones. L'entrevista era per a una assignatura de la carrera, però també la van aprofitar a Ràdio Martorell.

El gran Gabilondo i les seves pífies

Els més grans -i en Gabilondo ho és- també s'equivoquen. I està clar que part de la seva grandesa rau en el fet que saben riure's d'ells mateixos.



No us perdeu aquest Pressing APM amb el periodista Iñaki Gabilondo. M'ha semblat curiós, quan ha dit que en el fons no li acaba d'agradar això d'afegir "opinió" en un telenotícies, però que "molta gent" li va demanar, i per això ho fa. Està clar (i ara qui opina sóc jo) que les editorials que recita a càmera al principi, i la imatge del dia amb la què tanca l'informatiu, són dos dels elements que converteixen en imprescindibles Las Noticias de Cuatro.

"Alone with everybody"

Passen coses. Cada dia en passen. Unes surten als diaris, d'altres no transcendeixen mai, o directament s'obliden. I algunes altres, molt més petites però vitals, queden registrades tan sols al nostre cap, o al nostre cor, o al nostre cos, en forma de cicatrius més o menys profundes. Segurament no sabeu de què estic parlant, però tots m'enteneu.

Ara que arriba la fi d'aquest primer curs, ara que ja només falta acabar de perfilar un parell de treballs, abans de llençar-nos de cap a aquest estiu tan transcendental, volia compartir amb vosaltres un dels poemes del vell Hank. Malgrat l'aire negatiu i pessimista que desprèn, jo sempre hi he trobat un sentiment vitalista pur. És quan no hi ha res a fer, ni res a perdre, quan tot és possible. Salut i molta sort a tots.

A solas con todo el mundo

La carne cubre el hueso

y dentro le ponen

un cerebro y

a veces un alma,

y las mujeres arrojan

jarrones contra las paredes

y los hombres beben

demasiado

y nadie encuentra al

otro

pero siguen

buscando

de cama

en cama.

La carne cubre

el hueso y la

carne busca

algo más que

carne.

No hay ninguna

posibilidad:

estamos todos atrapados

por un destino

singular.

Nadie encuentra jamás

al otro.

Los tugurios se llenan

los vertederos se llenan

los manicomios se llenan

los hospitales se llenan

las tumbas se llenan

nada más

se llena.

Charles Bukowski

Rubianes somos todos

(A vegades també escric en castellà. Aquest text l'enganxo directament des d'un dels tallers de redacció que tenim a la carrera.)

Quince mil espectadores abarrotaron de aplausos, carcajadas y lágrimas el Palau Sant Jordi el pasado lunes. Amigos, compañeros de profesión y fieles seguidores de Pepe Rubianes le rindieron un emotivo y festivo homenaje al actor galaico-catalán más querido de toda Catalunya y parte del extranjero.

A Rubianes lo odiabas (como habían hecho algunos “fachas de mierda”, contra los que el mismo actor se despachó a gusto en su momento) o lo amabas incondicionalmente. Y amarlo, en su caso, no sólo era seguir sus espectáculos, reír y emocionarse con ellos, sino sentirse su amigo aun sin conocerle personalmente, así era la familiaridad que desprendía este artista inolvidable e irrepetible. Así de espontáneo se mostraba él, con una naturalidad (él siempre decía que ensayar era “de cobardes”) trufada de imperfecciones y, a la vez, de aciertos, que le valió muchísimos aplausos y algunos insultos.

Más allá de las películas y las obras de teatro en las que actuó, y de los espectáculos teatrales que montó e interpretó casi siempre solo ante peligro (solos él, su gesticulación y su voz), Pepe Rubianes también será recordado por el efecto que tuvieron algunos de los comentarios que hizo en televisión sobre la unidad de España y contra los nostálgicos de lo rancio y los enemigos de lo plural.

Al final de su vida, pues, tuvo que sufrir las consecuencias de sus imperfecciones, que también eran su valor añadido: la libertad que lo definía como ser humano y como artista. Esa libertad, que en él era virtud y defecto (todo a la vez, pero sobre todo lo primero), y que lo convirtió en un artista tan necesario como único. Porque en repetidas ocasiones tuvo el valor de verbalizar aquello que muchos pensábamos, pero callábamos, precisamente por temor a lo que pudiera pasar después. Pero él no. Él fue genial, sincero, certero y libre hasta el final. Con dos cojones y con todo el arte del mundo.

Pepe, gracias por todo. Rubianes somos todos.

Guanya el PP, perdem tots

Vet aquí la meva col·laboració amb el diari en paper de la jornada de simulació de la UPF, el dia de les Eleccions Europees, la vinyeta Nihilismos.

...i una foto en plena feina al mitjà digital que hem coordinat amb la Núria (que ha sido un placer, muchacha, tú ya sabes). Hem fet peces informatives, opinió, seguiment minut a minut de la nit electoral (coveritlive), amb companys enviats especials a les seus dels principals partits. Una festa, vaja.
I la que per mi seria una de les fotos de la jornada: la Barberá i el Camps, triomfals...

Foto de Carles Francesc, El País.

Del tema Gürtel & Cia, tranquils. Tot oblidat. La imatge ho diu tot. Quin país, senyors, quin país...

"Esta polla es mía" i el bip-bip submarí

Esta polla es mía, diu Topolanek, que ahir va veure com el seu membre viril es passejava, erecte, per les pàgines d'El País i de rebot per les de mig món. L'exministre de la República Txeca, i amic de Berlusconi, admet que sí, que el de la foto és ell, però que aquest atac en tota regla del diari espanyol al primer ministre italià i, per extensió, a ell, és una maniobra dels socialistes europeus, per embrutar una mica més els comicis que tenen lloc aquests dies. Embolica que fa fort. No estan prou emmerdades les eleccions europees (a Anglaterra, a Brown li deserten els ministres; a Holanda triomfa l'extrema dreta; etc.) que, a sobre, l'escena política del vell continent trontolla encara més, degut a les pallassades intolerables (muntar orgies a la seva mansió, transportant als convidats i les convidades amb l'avió ministerial) d'Il Cavalieri.

Mentrestant, aquí estem de jornada de reflexió, quan els que realment haurien de reflexionar són els polítics (reflexionar sobre si han de continuar exercint aquesta professió, o plegar veles i passar el relleu a gent més seriosa).

I tot mentre al fons de l'oceà Atlàntic s'esgota el compte enrere del dispositiu de localització de les caixes negres del vol AF-447. Que no és Lost, està clar, pobre gent, que l'exèrcit brasilé ha trobat, diuen, dos cossos que pertanyen al malaguanyat passatge de l'AirBus d'Air France. El bip-bip, ja ho sabem, durarà 30 dies... i ja n'han passat 6. Dos objectes que contenen la possible ressolució del misteri de per què va desintegrar-se en ple vol l'avió, sense donar temps als pilots a dir res, ara romanen sota milions de litres d'aigua, immersos en la foscor i la fredor més absoluta. Bip-bip. Que fos el que fos el que va passar, diuen, va ser tan fulminant com terrible. En fi, dies agitats.

I demà, jornada de simulació a la UPF, per seguir la jornada electoral... Bip-bip.

Cordons de nailon i la pipa de la pau

El mateix dia que ens arriben noves notícies (forenses) que aclareixen (hipotèticament) el motiu de la mort de David Carradine, surt a la premsa que Sogecable y Mediapro han signat la pau, finiquitant la Guerra del Futbol. Tots els mitjans se'n fan ressó, El País i Público els primers, és clar. Segons la hipòtesi dels forenses de Bangkok, el pobre Carradine podria haver mort per accident, sol i begut en una habitació d'hotel, mentre mirava de donar-se plaer ell mateix (sembla que el van trobar amb un cordó de nailon lligat al coll i un altre al voltant dels genitals). Per altra banda, sembla que els dos grans grups que pugnaven pel control del futbol han decidit posar-se d'acord (després de tantes competències, estires i arronses i denúncies als jutjats). Fins i tot es plantegen, com tothom sap, fusionar Cuatro i La Sexta. Com deia un lector del diari Público a la web, potser haurem de tornar als transistors, per escoltar els partits per ràdio, de franc (més enllà del partit del dissabte en obert), i esperar a veure els gols als programes de resum...

Mor David Carradine, mític rodamon a Kung Fu

Ha mort l'actor David Carradine a Bangkok.
Va fer-se mític gràcies a la sèrie Kung Fu.
Molts el recordaran pel seu paper de Bill a Kill Bill.

Negacionisme i nostàlgies perilloses

Hitler va acabar suïcidant-se, mentre el nazisme era esclafat per l’exèrcit soviètic i els Aliats. Però encara hi ha nostàlgics que el veneren i n’exalten les seves gestes; agrupacions neonazis que conspiren per continuar la seva tasca. Fins i tot hi ha qui nega que les cambres de gas i els seus més de 10 milions de víctimes hagin existit mai. Un d’aquests negacionistes és David Irving, historiador britànic, que l’any 2006 va ser condemnat per un tribunal austríac a tres anys de presó per negar l’existència de l’Holocaust. Però no va complir ni la meitat de la sentència, i mesos després estava a Kent, signant exemplars dels seus llibres. En aquesta localitat anglesa s’hi organitza cada estiu una trobada de cap de setmana per recrear moments de la Segona Guerra Mundial. Els amants d’aquell conflicte bèl·lic, i de tota la parafernàlia que comporta, es disfressen de soldats russos, francesos, anglesos, italians, nord-americans... i també nazis. De fet –segons el reportatge Weekend Nazis de la BBC– l’alemany és el bàndol més sol·licitat. També hi ha qui aprofita la trobada per vendre merchandising amb el rostre de Hitler i l’esvàstica, roba i objectes de l’època, bibliografia antisemita i d’altres andròmines que fan apologia del nazisme i neguen l’Holocaust. Activitat perseguida per la justícia a Alemanya i Àustria, però no tant a la resta de països del món, malgrat l’esforç de moltes organitzacions contra la intolerància, que treballen per prohibir tot allò que nega les tràgiques conseqüències del Règim Nazi.

Ahir, el pare Hilari Raguer (monjo de Montserrat i historiador especialitzat en la Guerra Civil Espanyola) parlava a El País d'un altre negacionisme que li preocupa: aquell que nega els crims de la repressió del Règim Franquista...

"NO ÉS LOST", però ho sembla

Atenció a la portada del passat dimarts 2 de juny del diari argentí Crítica de la Argentina...

...comparant l'accident del vol AF-447 amb el de l'Oceanic 815. Un lligam entre la realitat i la ficció que tots els seguidors de la sèrie Lost havíem fet. Però ningú pensava que hi hauria algun mitjà capaç de posar-ho a la portada. Almenys, jo.

¿Creieu que és acceptable com a titular de periodisme seriós? ¿Creieu que és una falta de respecte a les víctimes? ¿Creieu que trobaran las caixes negres abans de que deixin d'emetre el seu pip submarí, d'aquí a un mes?